Quan la tele també educa

Diuen que per estar ben casat has de dur la dona a Montserrat 

Però també diuen que per ser un pare autèntic has de peregrinat almenys un cop a la vida a la muntanya olímpica de Montjuïc. 

Així doncs, com la primera sentència ja fa uns quants anys que la vaig saldar, avui ha tocat la segona. I si, hem anat tota la família a la festa dels supers a l'estadi olímpic.

Diuen que la muntanya de Montjuïc és màgica, que el clima del 92, l'esperit olímpic cada dia treu al nas i es passeja per les graderies cada cop més poc utilitzades de l'estadi, doncs en un dia com a vui pot estar content, més de 150.000 persones ens hem donat cita durant tot el dia i hem passejat, hem ballat, hem cantat, suat i patit les mil activitats proposades.

 Però la lectura fàcil seria caure en el parany i dónar el mèrit a la presència de tanta gent dient que les activitats i l'espectacle són gratuïts (que en els temps que corren ja és un gran què) però penso que hem de trobar el mèrit en altres aspectes.
A vegades afirmem els mestres i no sense raó que molts cops la televisió va en contra dels valors i les actituds que un nen o adolescent ha de tenir. Que el missatge d'alguna sèrie de moda sempre té molta més influència del missatge que des de l'escola podem transmetre i quan aquest és oposat encara més.
Però és que el canal super 3 és tot el contrari, us convido a veure l'espectacle d'enguany de la família dels supers,a escoltar amb atenció les lletres de les cançons (en una altre entrada analitzarem alguna) i el missatge ple de valors que amaga la història: Convivència, respecte a la diferència, amistat, compromís, ajuda.
Potser tots aquests valors que a través de l'espectacle ens volem dir els protagonistes de la història va calant en el cor dels futurs protagonistes del nostre país, i és una manera més, i molt eficaç de contribuir en l'educació que molts pares i mestres volem pels nostres fills i alumnes.

INTEGRACIÓ; sovint la televisió és el primer mitjà que tenen els nouvinguts per aprendre el nostre idioma, feia goig veure el metro ple de mares amb el vel, i les seves filles emocionades parlant del senyor Pla i el Biri biri; emocionant veure un pare a l'estadi amb el seu fill amb una disminució física aplaudint... a uns pares amb retard mental rient com bojos dels acudits dels artistes;  a nens de color cantant les cançons....

I si ha valgut la pena estar tres hores d'en peus amb la filla al coll, perquè he cantat, he rigut i he estat content i orgullós del meu país i de la televisió pública que tenim, malgrat que hi hagi gent que això no li agradi.

Connectem,  ja que si aconseguim connectar l'escola, les famílies i la televisió un gran futur pot esperar als nostres fills i alumnes!