No us passa als mestres, que encara que siguin més de les cinc, encara que estigueu en una altre escola que no és la vostre... no podeu deixar de ser mestres?...
Fins els 22 anys vaig ser alumne, des de llavors fins ara he estat mestre (18 anys ja!) i des de fa tres anys sóc també pare, es pot dir doncs, que he passat en millor o pitjor fortuna per tots els estaments de la comunitat educativa. Això amb dóna una visió més o menys privilegiada de totes les vessants que interactuen en el dia a dia de l'escola.
En una ideal comunitat educativa,"escoles democràtiques", el pes dels tres estaments hauria de ser similar, i tan pares com alumnes haurien de poder incidir en el projecte educatiu, prenent decisions i avaluant-les. Per la meva experiència, aquestes escoles estan més aprop de la utopia que de la realitat per diferents raons: les nostres escoles, així com els seus mestres, no estem preparats per obrir de bat a bat les portes del despatx de direcció però també i per l'altre costat molt poques famílies estan amb la disposició de temps i de "ganes" de participar activament en l'escola del seu fill/a.
Amb aquestes idees preconcebudes, vaig assistir l'altre dia, per primera vegada a l'assemblea anual de l'AFA de l'escola de la meva filla. Amb la fermesa de procurar ser per unes hores només pare i no ser mestre.
La primera impressió va ser constatar que són molts pocs pares/mares disposats a estar més de dos hores llargues un dijous a la nit a l'escola. D'unes sis-centes famílies que formem part dels diferents cursos de l'escola érem presents unes 30, més unes 15 que eren la junta de l'AFA i tres representats de l'escola (titularitat i direcció).
Bon ambient, frecor, iniciativa, ganes de fer bé les coses, preocupació. són ítems d'actitud que vaig poder constatar en les paraules i la comunicació no verbal de l'actual junta. La sensació de que com a pare , els diners invertits en finançar l'associació estaven ben invertits i que la meva filla estava en bones mans.
I tot anava bé, fins el moment dels precs i suggeriments, que si queixes, que si m'han dit que, que si el menjar és dolent, que si.... i en aquest instant i sense poder evitar-ho va aparèixer de nou el meu rol de mestre i en cada intervenció de les famílies em posava en el meu paper de docent i oblidava el meu paper de pare.
Una certa empatia i unes ganes d'intervenir s'apoderaven de mi, sort que el meu ser introvertit va guanyar al impuls i vaig romandre callat al meu seient, això si, amb unes ganes boges de seure JA al sofà de casa.
I és que tot es resumeix amb una paraula màgica que va formular el director de l'escola i que hauria d'estar present a les neveres, als prestatges de les cases i al cor de totes les famílies i a tots els estaments de la comunitat educativa: CONFIANÇA.
amb qui està amb els teus fills moltes hores al dia
amb qui té els coneixements per poder dónar el que necessita
amb qui té les habilitats socials suficents per entendre't
CONFIEM?
amb qui està amb els teus fills moltes hores al dia
amb qui té els coneixements per poder dónar el que necessita
amb qui té les habilitats socials suficents per entendre't
CONFIEM?
0 comentarios:
Publicar un comentario