Canviar d'opinió

BY joan IN , 1 comment

        Ahir per la tarda finalitzàvem una de les setmanes més mogudes a nivell escolar: el carnestoltes, en una de les meves darreres entrades, escrivia sobre la necessitat de “infantilitzar” l’educació primària i celebrar com cal aquesta festa. 
      No tothom està d’acord amb aquesta idea, no tothom pensa igual, hi ha qui creu que aquestes festes distorsionen l’escola i la fan més un lloc d’esplai i esbarjo que no pas un lloc d’aprenentatge. Hi ha qui argumenta que els nens i nenes els hi costa està centrats si tenen una corbata al coll, un barret al cap o una cara pintada de verd. Qui té la veritable vareta màgica per determinar què és el que s’ha de fer a una escola? Quins arguments són els vàlids?
        La meva experiència de gairebé vint anys com a docent, em fa plantejar sovint les coses: no crec en el blanc o negre, crec més aviat en el gris, en els matisos, en la subjectivitat més que en la realitat, en la percepció més que en la claredat. Sóc vulnerable al canvi d’opinió quan algú m’exposa un criteri que fins a aquest moment no l’havia deduït o no m’havia arribat a convèncer. Els més puristes em diuen que sóc modelable, que així em podem manegar al seu gust, que tinc “poca personalitat”. 

      Que voleu que us digui, estic molt convençut que això no és veritat, crec que aquesta és la veritable màgia de la feina de mestre. Aquesta creença, o aquesta “màgia”, es fonamenta sota dos pilars: el primer es basa en el propi docent: la formació permanent i l’altre és en el propi alumne: ser capaços de fer persones assertives que tinguin dret a canviar d’opinió sense semblar vulnerables. 
       En primer lloc perquè a l’igual que per anar de Barcelona a sitges fa trenta anys s’havia d’anar per les costes del Garraf i poques opcions més es tenien, ara si actualitzem el nostre mapa de carreteres o el nostre GPS, sabem que existeixen uns túnels (massa cars però) que ràpidament et porten. Doncs igual passa amb la formació permanent: l’educació també evoluciona i un docent ha de procurar actualitzar-se si vol arribar ràpidament (si més no, si vol arribar...) a fer assolir un aprenentatge a un alumne. Sense aquesta formació permanent encara farem corbes o anirem amb un sis-cents, aquesta formació permanent m’ha de procurar una actualització docent (eines Tic, treball cooperatiu...) que faciliti la conducció del mestre i faci més còmode, i sobretot eficaç, el trajecte dels nostres nens i nenes. He de ser capaç doncs, de canviar d’opinió sobre allò que pensava que calia fer perquè un alumnes aprenguessin, ja que ho porto fent vint anys, haig de ser capaç de canviar metodologies, llibres de text, deures a casa... l’actualització del meu GPS em fa falta, molta falta constantment. 
         I en segon lloc, penso que hem de fer alumnes assertius, capaços de defensar amb “criteri” les seves opinions, però també amb eines prou convincents per no tenir por al canvi d’opinió. Persones amb capacitat per saber escoltar, capaces de saber entendre i comprendre, persones amb valor suficient i amb personalitat suficient com per saber canviar d’opinió sense perdre personalitat. Fa uns anys el gran divulgador científic Eduard Punset va receptar la capacitat de de canviar d'opinió com a via per combatre la crisi, Punset advertia de la capacitat de la gent de ser infeliç, el que atribuïa al que "els neuròlegs nomenen la dissonància, la negativa congènita a canviar d'opinió. En definitiva, treballar la intel•ligència emocional a les aules i dotar als alumnes d’elements per créixer d’una manera competent emocionalment.

        Penso que un dels grans mals de la docència, és aquesta antiga convicció de pensament únic i inamovible, aquesta idea de que el que fem o pensem és el que s’ha de fer o pensar tancant-nos a possibles canvis que en un primer moment potser no ens convencen però que van més en consonància al segle XXI. Se’ns dubte aquesta ha de ser la veritable fórmula del desitjat canvi educatiu. 

En definitiva, finalitzada aquesta setmana de carnaval, segueixo estan convençut que hem de seguir deixant pintar la cara als nens de primària i no tenir por a pintar-nos-la nosaltres també.

Reacciones:

1 comentario:

  1. Doncs jo sovint dubto i repenso les meves actuacions, intento posar-me al dia i actualitzar el GPS, i la meva visió del que és l'escola i el fet d'educar estan en constant revisió. M'agrada escoltar els punts de vista dels altres, fins i tot dels que pensen diferent. Crec que ja em pots apuntar al club dels "sense personalitat" ;)

    ResponderEliminar