la percepció de les coses

BY joan IN 1 comment

      La percepció de les coses és totalment diferent de quan som nens a quan som adults, en molts conceptes de la vida. Us posaré un exemple ben gràfic: l'espai. L’altre dia, a les jornades de portes obertes, ens va venir a visitar un exalumne i un dels primers comentaris que va fer va ser: Recordava la classe més gran! I resulta que, evidentment, la classe no ha augmentat uns metres quadrats en els quatre anys d’absència del noi. 

      A part de l'espai, la percepció d'un nen canvia en la manera d’entendre les coses, en la manera de percebre els diferents estímuls, en la manera de viure les distàncies d'un punt a un altre, etc... quantes vegades de petits no pensaven que tardàvem molt en anar a un lloc concret i resulta que quan hem estat grans em deduït que no era pas tanta la distància ni el temps... 
      Per això, penso que com a docents hauríem de fer servir l'empatia i agafar la nostra màquina del temps. Agafar-la i viatjar a la nostra infantessa, tornar a ser els nens i nenes que érem amb cinc, set o dotze anys. Imaginar-nos asseguts a la cadira i a la taula però amb el rol d'alumne. Quines preguntes ens faríem mirant la classe, mirant el mestre (que sóc jo), mirants les parets, mirant els llibres? Quines preguntes es pot fer un alumne quan està a la meva classe?:
 - “M'agrada seure d’aquesta manera?. M'agrada escoltar tan de temps al mestre? M'agrada tenir els deures d’aquests tipus? M'agrada tenir aquesta relació amb el mestre? M’avorreixo a classe? Em servirà per alguna cosa el que estic aprenent?...”

    Per què no fer aquest experiment? Un dia al migdia, amb l’aula buida, amb la serenor, amb la calma, amb música suau si voleu. Seure en una cadira normalment ocupada per un nen o nena. Tancar els ulls, empatitzar, agafar la màquina del temps i... No estaria de més, agafar paper i llapis, i fer-nos aquestes preguntes o bé d’altres, en calma i reflexionant. Personalment les respostes me les puc imaginar i una suor freda em recorre l’esquena de dalt a baix, les respostes a preguntes incòmodes fan por ja que pressuposen un compromís a sortir de la zona de confort, però companys, això és el que la nostra educació necessita, és el que els nostres alumnes amb les seves respostes potser ens estan demanant a crits. 
       També podria estar genial fer la mateixa prova però a tot el claustre de mestres de l'escola, deixar volar la imaginació i convertir-nos en alumnes una estona, però no uns alumnes qualsevol, sinó uns alumnes que tenen com a mestres persones com nosaltres. Fer el mateix experiment a tot el claustre, substituir alguna d’aquestes reunions ben poc útils que fem de buidat d’informació per dur a terme aquest retorn a la infància i donar resposta a les preguntes que es poden fer els nostres alumnes. 
     Crec que l'experiment podria ser molt interessant, potser trauríem unes conclusions que ens reforçarien les conviccions als que creiem que cal fer un gir a l'educació, ens reforçaria la idea de que fer el mateix que fa vint anys ja no té sentit, ens donaria pistes de cap on hem d’anar si volem millorar la passivitat, la poca motivació, la desgana, les poques ganes d’aprendre, les dificultats que tenen molts dels nens i nenes de les nostres aules de primària. 

 Això si, cal tornar a ser nens i nenes, un pas que alguns docents no sé si estan disposats a assumir.

Reacciones:

1 comentario:

  1. Sempre preguntes i més preguntes... Molt bona reflexió, company!

    ResponderEliminar