De nou, una nova malaltia

-Per què hem de portar la bata si fa calor? 

-Perquè encara estem al maig.

-Però si ja fa calor!...

 Sempre s’ha tret la bata al juny ... i prou!

       Quan escric al bloc ho faig d’una manera totalment subjectiva, evidentment, no tinc la sort ni la intel·ligència de tenir uns coneixements amplis de qualsevol matèria i parlo des del punt de vista que em donen dos aspectes claus en la meva manera d’escriure i veure el món que m’envolta i en especial de l’educació: L’experiència dels anys de docència i l’entorn en el que em moc. Per això és cert que hi ha moltes vegades que els meus escrits estan marcats per un to personal allunyat de les acadèmiques maneres formals dels grans autors i pedagogs.

         Un dels defectes doncs que trobo més extens en el món de la docència, juntament amb el que en un antic escric al bloc vaig anomenar la malaltia de “l’enyoritis” és la que avui he anomenat com la “elquejodigui”. Aquesta malaltia afecta a molts mestres. Quins són els seus principals símptomes?

         Són molt evidents, ara veureu: aquell o aquella mestra que la pateix sempre té la raó de tot el que fa o tot el que opina, la seva visió de l’educació està per sobre del bé i del mal, la seva manera de fer la classe és l’adequada o bé perquè sempre s’ha fet així o perquè ho diu ella. La persona que té aquesta malaltia rara vegada la veureu que doni la raó a algú que opina el contrari del que pensa ella, creu que té totes les raons i les argumentacions per pensar d’una manera o altre.

        La malaltia del “ elquejodigui” normalment afecta a les persones que ja porten molts anys a la docència, creuen que la seva experiència de tots els anys acumulats ja és raó de pes per donar-los la raó de tot, són persones vàlides o no per ser mestres, però que rarament els agrada treballar en grup o, si ho fan, sempre volen que la seva argumentació sigui la que predomini. Molts mestres tenen por de mostrar-se oberts al canvi per por a que es confongui canvi amb feblesa i manca de saber fer les coses.

         Aquesta malaltia també afecta a aquells mestres que tot el que se’ls hi diu, contrari al que ells pensen o fan, s’ho prenen com a crítica destructiva o com a intromissió a la seva feina, i no ho valoren com a oportunitat de poder créixer.

       

         Hem de procurar que aquesta malaltia s’allunyi de les nostres escoles, necessitem mestres valents que trenquin amb el que es fa així, perquè sempre s’ha fet... mestres que no tinguin cap recança a l’hora d’admetre que aquell sap més que jo, encara que sigui més jove, mestres que no tinguin por d’acceptar que un altre és més vàlid que jo, encara que tingui menys experiència. Mestres capaços de trencar esquemes establerts. Mestres que obrin les portes de les seves aules perquè d’altres com ell entrin, observin i comentin la seva tasca, tot aportant suggeriments, critiques constructives i sumin esforços de millora. Mestres que no es posin les mans al cap si la programació es desvia un dia del camí ple de pols per entrar a una vall plena de flors i paisatges verds.

        Hem de trobar aquella vacuna que curi els mestres de les nostres escoles, que els alliberi de l’individualisme, que els faci lliures per opinar, savis per escoltar i llestos per canviar les coses establertes.