Històries d'aula: Conèixer als alumnes II

BY joan No comments

             A l’Alba enguany se l’han separat els pares i la nena ja no sap on viu, cada dia es deixa la cartera a casa d’un, a vegades es deixa cartera o material perquè amb les preses ha d’anar a casa de l’àvia. Al Pol fa dos mesos se li va morir el pare i a casa l’ambient es desolador, la mare en prou feines menja i l’àvia que era la fortalesa de la casa s’ha ensorrat, a l’escola ell és feliç però tremola de pensar en els dos mesos de juliol i agost que vindran. En Manel veu la mare els dimecres, el pare està en un vaixell de cambrer i cada tres mesos els hi fa una visita. Ell i la seva germana estan sols a casa fins les nou de la nit quan una veïna els ve a fer el sopar i s’assegura que vagin al llit, els matins es desperten van a l’escola i esperen amb il·lusió que sigui dimecres per estar amb la mare. L’Imram es passa les tardes a la botiga del seu pare, la mare treballa de cuinera a un dels restaurants amb més prestigi de Barcelona. Les tardes són sempre iguals, entre els dos passadissos de la botiga de queviures espera que arribi l’hora de sopar per veure Bola de Drac i adormir-se la majoria de dies en un sofà maldestre del rebost de la botiga. La Sara a l’igual que l’Imram es passava les tardes al negoci dels seus pares: tenien un petit bar on mai entrava ningú. Finalment van decidir traspassar-lo i amb els diners anar vivint i esperar una oportunitat millor. Ara els diners s'han acabat i viuen en la por de que qualssevol dia els facin fora del pis. 



         Segur que molts de vosaltres coneixeu a moltes Albes, Pols, Manels, Inram i Sares, son nens i nenes de deu anys de moltes de les nostres escoles, tots podem posar noms i cognoms a mil situacions diferents, mil històries reals que bastants nens de les nostres aules tenen darrere seu. L’escola no té la clau per solucionar la vida d’aquests nens i nenes, l’escola si que té però, la responsabilitat de saber que darrere de cada nen i nena hi ha una petita historia, i molts cops aquesta historia no és un conte de fades o princeses, és una crua historia de por, de tristesa, de soledat i de superació. Tenim l’obligació, si voleu dir moral, de saber-la, de conèixer-la,de seguir-la, de compartir-la amb els demés mestres de l’escola. Tenim el dret de poder ajudar si ho creiem necessari o oportú donant espais de diàleg, donant vies de possibles solució. El comentari: ai pobrets meus! O el cada vegada estem pitjor no té cabuda en una institució com l'escola. 

      Per això cada cop m'indigna més, la continuada obsessió que tenen alguns mestres d’exigir els deures a gent com l’Alba, el Pol… estic fart de veure aquests tipus d’alumnes castigats sense pati o a altres classes pel simple fet de no fer els deures. Coneixem la seva historia? Com coi som capaços de demanar que facin els deures? Per què coi posem deures una vegada i un altre? Sinó coneixem quina vida s'amaga davant el passotisme de la Sara o del Manel fem quelcom mal fet. Ja que penso que una de les moltes obligacions que tenim els mestres es saber que un alumne és quelcom més que uns exàmens, uns deures o una cara. Si la coneixem encara pitjor, doncs encara són més culpables per no empatitzar amb la seva situació i entendre que en la seva vida fora de les aules, els deures són una quimera.
       Però el que de veritat m'agradaria a part de que aquestes situacions que em fan posar la pell de gallina s'acabessin, és que finalment com a equip directiu, com a claustre com a educadors ens plantejèssim d’una punyetera vegada, i en perdó, si el fet de continuar posant deures té algun sentit, si l’excusa del valors com ara la responsabilitat, l’esforç en que molts docents reforcen la seva idea dels deures té algun sentit avui en dia. Pensem si aconseguim quelcom quan castiguem a certs alumnes perquè no han dedicat temps de fora l'escola a fer uns deures molts cops buits de sentit. 

       Nens i nenes com els descrits en aquest article, han existit potser sempre, i malauradament demà també hi seran i això per bé o per mal no podem fer res però: Procurar que entre tots, l'escola sigui un premi i no un càstig si que és potser tasca de tots nosaltres. 

 PD: Aquests noms evidentment són totalment ficticis

Reacciones:

0 comentarios:

Publicar un comentario en la entrada