Dir adéu a la zona de confort a l'escola

BY joan IN No comments

Fa un any justament en aquestes dates, escrivia al bloc sobre la necessitat com a mestre i com a persona, que tenia de sortir de la meva zona de confort. Que després de molts anys de fer el mateix, potser tocava un canvi d’aires o d’afrontar nous reptes personals i professionals. I com els mestres ens movem, no per anys, sinó per cursos setembre - juny, ara toca fer balanç de l’aconseguit i del que queda.
En primer lloc cal dir, que tots aquests processos de canvi, no són tan ràpids com un voldria, i que requereixen temps, paciència, acceptació, voluntat per tots els costats i valentia. A nivell personal, si que cal dir que l’any ha estat positiu en quant a sortir de la meva zona tranquil·la, enguany he tornat a fer d’entrenador de futbol sala, i com tots els reptes que s’afronten, ha tingut moments positius així com de negatius. He après que a l’igual que de mestre, encara tinc molt per aprendre i que la formació contínua i el reciclatge són claus a tots els àmbits de la vida. El curs que ve continuarem.

 A nivell laboral, el curs ha estat bastant similar a l’anterior, les mateixes classes, les mateixes assignatures, intentant arriscar, intentant innovar, vivint a cops de la improvisació, a cops de la inspiració, procurant aprendre de les errades i millorant els encerts. La zona de confort però no ha estat gaire alterada i contínua fidel al meu costat. Però malgrat això, no puc estar descontent, malgrat la lluita diària amb el factor temps, continuo amb la ferma convicció que cal continuar aprenent cada dia, cal canviar l’educació, cal canviar la manera de fer i entendre l’escola, i que el repte que tenim davant com a mestres és increïble, fascinant, complicat però sobretot, i per sobre de tot, meravellós.






 El curs proper a la fi, i seguint l’opció d’anar a poc a poc sortint d’aquesta zona de confort, deixaré una part de la meva vocació de mestre que m’ha acompanyat durant els 19 anys de docència a l’escola: La pastoral: Part essencial, imprescindible, transversal de tota escola concertada cristiana. Enrere queden anys de lluita, d’èxits, de riures, de plors, d’esforços compartits o solitaris, d’hores voluntàries i de reivindicacions que amb esforç de l’equip que he tingut l’oportunitat i el privilegi de formar part hem anat aconseguint.
Tanco els ulls tot pensant en aquests darrers anys i no puc deixar d’estar orgullós del canvi en positiu que ha patit l’escola a nivell de pastoral en els anys que he format part de l’equip. Penso en aquells primers anys, on per una banda tenia la meva empenta juvenil, d’una pastoral jove i em trobava amb maneres de fer bastant “tradicionals”, del pas d’una religió catequesis a una formació en valors cristians des d’una perspectiva humana i educativa. De com la solidaritat ha acabant sent un tret identificatiu i integrat en el teixit social de tots el que composem l’escola. Han estat moltes hores dedicades, moltes tardes on el rellotge no parava a les cinc, hores només recompensades amb la satisfacció personal de fer quelcom positiu pels alumnes que comparteixen temps i espai. En definitiva, tota una feina molt més gran i voluntària que el que molta gent es pensa, i per això desgasta i desgasta i cal parar-se i dir prou, i deixar que altre gent doni el relleu.
 Seguiré apostant per una escola en pastoral (no per una escola que fa pastoral) des de la meva posició de mestre, seguiré recolzant les propostes, seguiré participant amb el mateix entusiasme en totes les campanyes que llanci el nou equip de pastoral, això si, i ja tinc un xic de ganes, veuré els toros des de la barrera...

 Però sortir d’aquesta zona de confort, ha de suposar un engegar nous reptes, noves idees, noves formacions, nous anhels de voler ser cada dia un mestre més compromès... no és gens fàcil, però seria tan bonic si ho fos?

Reacciones:

0 comentarios:

Publicar un comentario