Coses que m'indignen

BY joan IN No comments

Molta gent viu indignada amb la societat i amb el mon que li toca viure. Hi ha gent que viu aquesta indignació en silenci, d’altre fa servir d’aparador de les seves crítiques a la família i als seu cercle d’amistats, els més agosarats fam propaganda de la seva indignació a tots els entorns en els que es mouen, i d’altres fan de la indignació el seu mode de vida i funden associacions, fan manifestacions i fins i tot arriben a crear moviments socials que acaben en partits polítics.

    I després de tots ells, o abans de tots ells, o diferents a ells, estic potser jo, que em limito a fer servir aquest humil, senzill i modest bloc per alçar una veu indignada, no amb l’objectiu de ser escoltada per algú que és pugui sentir atacat o identificat amb la indignació, sinó senzillament amb l’únic objectiu de posar per escric el que penso i estructurar millor el meu posicionament. Estic totalment convençut que els pensaments posats per escrit adquireixen una millor forma i que un cop llegit pots saber millor com defensar la teva argumentació o tenir més clar els teus pensaments.



   . En el món educatiu m’indignen diferents aspectes que envolten a l’escola, i avui em vull referir a un que més d’un cop he manifestat ja en aquest bloc: Les despeses d’una escola en l’adquisició de nova tecnologia. 

    Aquesta despesa econòmica no sempre va lligada a un objectiu pedagògic concret. Exemples els que vulgueu: Des dels Dvd interactius de fa uns anys, als portàtils per cada alumne, pissarres interactives… diners que sumats els uns amb els altres suposen una quantitat considerable de despesa que la majoria de vegades no ha servit per a millorar el rendiment, o ha servit per seguir fent el mateix d’una altra manera (mirar el llibre de text pel portàtil, escriure redaccions per l’ordinador…) i d’altres han acabat servint de racó de la pols o de simples projectors en el cas de les PDI. 

    M’indigna perquè són diners, i són diners mal gastats, i són diners que es podien haver fet servit d’una altra manera. En primer lloc invertint diners en formació del professorat. No es pot conduir un cotxe si abans no et treus el carnet, si algú no et dóna nocions per conduir, no has d’agafar el vehicle, doncs a l’igual hauria de passar amb l’ús de les noves tecnologies. Quantes vegades es compren ordinadors i més eines que els mestres desconeixen el seu funcionament o el seu potencial educatiu, i aquestes eines queden a la mercè de la bona voluntat d’alguns mestres que traient temps d’on no en tenen intenten pel seu compte posar-se al dia. Un cop invertits els diners en formació, s’hauria de fer un plantejament global de centre (no tan sols l’equip directiu, sinó també els mestres que han fet la formació) per a veure si de veritat val la pena aquesta inversió, donar temps a preparar material, a fer recerca d’escoles que ja ho tenen i fer servir la xarxa per establir vincles amb escoles que ja ho utilitzen. Un cop feta la formació, un cop s’ha valorat bé la seva vessant educativa i metodològica i s’ha establert opinions positives d’altres centres, penso que ja pot ser un bon moment per poder fer aquesta inversió. 

 Malauradament molts cops ens saltem aquests tres passos i les escoles es llancen compulsivament a la compra de la maquineta que més goig farà de cara a la galeria i que quedarà bé combinada amb l’altre del mateix color.

Reacciones:

0 comentarios:

Publicar un comentario