Entenc les tutories amb les famílies com un moment únic, una oportunitat daurada, una ocasió màgica i una responsabilitat molt gran envers l'alumne. Conec molts tutors que quan defineixen les particularitats de la tutoria com a punt negatiu o dificultós ressalten les reunions individuals amb les famílies.
Jo no sóc cap bitxo estrany i entenc aquests mestres o tutors, sobretot d'un temps ençà que moltes famílies en un excés de sobreprotecció mal entesa cap al seu fill, culpen de tots als mals a l'escola i converteixen en l'ase dels cops als tutors com a representants d'aquesta escola.
Però, no per això, penso que hem de perdre les oportunitats que aquest moment ens ofereix, i jo les procuro preparar perquè aquestes esdevinguin el que crec que han de ser: Oportunitats.
Les oportunitats que poden néixer d'una reunió amb la família són moltes: Comentar les notes, comentar l'actitud, alguna situació particular, algun esdeveniment familiar que trastoqui el ritme, les relacions amb els companys... són moltes les qüestions que podem abordar en una reunió però una de les oportunitats, i de la que vull parlar avui, és la de la personalitat de l'alumne.
No sé vosaltres com a tutors, però personalment, en els 15 anys si fa no fa que sóc tutor, m'he trobat molts cops que quan a la tutoria explico com és el seu fill o filla a l'escola, com es relaciona, quina és la seva personalitat, faig servir anotacions tant particulars com d'altres mestres, però sobretot, i més concretament, són de l'hora de l'esbarjo, el pati (si volem conèixer un alumne és indispensable que l'observem com juga, com és relaciona en un ambient distés i sense la sensació de ser observat com ho pot ser a la classe). Quan ho acabo d'explicar doncs, hi ha pares i mares que em miren amb cara d'estranyats i em diuen: Aquest no és el meu fill o filla, a casa no és així, alguns fins i tots posen en dubte les meves observacions o justifiquen de forma poc coherent les maneres de ser del seu fill.
És per això que enguany he canviat d'estratègia i, de moment, estic força content de les reaccions que he provocat en algunes famílies.
El que faig en algunes tutories és el següent: Al començar la trobada els hi dic: Mireu, avui per canviar una mica el xip de la tutoria us faré un petit examen a veure si l'aproveu (cal dir que aquestes paraules han provocat algun riure nerviós en més d'una mare o pare), però no us espanteu, perquè només serà una única pregunta i de ben segur que és un tema del qual en sabeu molt i els hi dic que s'imaginin que jo sóc un ser extraterrestre que no coneix de res al seu fill/a i els hi demano que me'l defineixin.
Amb això aconsegueixo diferents coses: La primera: Convertir la tutoria en un partit de tenis on família i tutor intercanviem informació, dialoguem, no és un monòleg. També busco trencar el gel i la barrera invisible que molts cops existeix, procuro amb això, que ells també siguin part activa de la reunió i se sentin protagonistes. I per últim els hi faig veure que, molts cops, el seu fill/a a casa pot ser d'una manera i a l'escola d'una altra. Primer de tot vull que m’expliquin com és el seu fill/a a casa i després els explico com és l'alumne a l'escola i comparem. Molts cops coincidim, però hi ha d’altres que no. El que aconsegueixo, i aquest és el veritable objectiu, és que no m'expliquin com és el seu fill a casa després d'escoltar com és a l'escola i així evito “sorpreses”.
De moment estic força content amb la fórmula, cal dir però que, algunes famílies darrerament ja han estat prèviament informades per d'altres i l'efecte sorpresa s'ha difós una mica. També, cada cop més, tenim a l'escola dos tipus de famílies que impedeixen portar a terme aquesta dinàmica: Els que la barrera de l'idioma és massa alta com per poder establir una conversa (amb prou feines t'entenen) i els que no... no hi són ni se'ls espera...
0 comentarios:
Publicar un comentario