Amb aquest ja seran trenta cursos que finalitzo com a docent. Seria enganyar-me pensar que tots han estat iguals, però també ho seria afirmar que tots han estat completament diferents. El que realment ha canviat he estat jo. El Joan que començava fa trenta anys no vivia amb la mateixa intensitat ni donava el mateix significat a experiències que avui formen part del dia a dia.
Arribar a aquestes alçades de curs, no ens enganyem, és tenir les vacances a tocar. És començar a pensar en la desconnexió, en el descans i en deixar enrere, encara que sigui per unes setmanes, les responsabilitats quotidianes. Si hi ha una cosa que aquests trenta anys tenen en comú és precisament aquesta sensació que acompanya cada final de curs.
Però aquesta alegria gairebé inevitable per l'arribada de les vacances acostuma a barrejar-se amb una altra emoció més difícil de definir. Potser és nostàlgia, potser una certa melancolia o, simplement, la consciència que alguna cosa s'acaba.
No sempre ho he viscut de la mateixa manera. De fet, personalment, mai no he sentit amb la mateixa intensitat el final d'un curs quan he estat tutor que quan no ho he estat. Quan formes part d'un equip docent sense la responsabilitat directa d'un grup, el juny és sobretot el tancament d'un any de feina. En canvi, quan has compartit nou mesos amb els mateixos infants, acompanyant-los dia rere dia, el final adquireix una dimensió diferent.
Potser per això aquest final de curs ha tingut un significat especial per a mi. Feia set anys que no era tutor d'un grup durant tot un curs. El curs passat ho vaig ser només durant mig any, però aquest he tornat a viure l'experiència completa. I he de reconèixer que m'he retrobat amb sentiments que tenia amagats. No diria que els hagués oblidat, però sí que havien quedat adormits sota les rutines i el pas del temps.
I potser hi ha una altra raó que explica aquest retrobament. Soc dels que es passen bona part del curs queixant-se. De la burocràcia, de les reunions, de les presses i de totes aquelles coses que els mestres acostumem a comentar a la sala de professors.
Però també he de reconèixer una cosa: m'agrada la marxa.
Mai no ho diré gaire en veu alta, però soc més de tempestes que de calma, més d'altes muntanyes que de valls tranquil·les. I això també passa a l'escola. No sé ben bé per què, però sempre m'he sentit especialment còmode amb aquells grups que necessiten més acompanyament que no pas explicacions, més escolta que continguts, més presència que receptes.
Són grups que desgasten. Que et fan dubtar. Que et fan marxar cap a casa donant voltes a una conversa, a un conflicte o a una situació concreta. Però també són grups que et recorden que educar va molt més enllà dels llibres, de les programacions o de les notes.
I aquest curs ha estat una mica així.
No ha estat un curs fàcil. Segurament tampoc era el grup més senzill. També és cert que no era un grup nou per a mi. Ja els havia acompanyat durant mig curs l'any anterior i, d'alguna manera, aquest temps compartit també compta. Potser per això les arrels dels vincles han tingut més temps per créixer i fer-se fortes.
No sé si és aquesta la raó o si n'hi ha d'altres, però ara que arriba el moment d'acomiadar-nos, m'adono que bona part d'aquestes emocions que he retrobat tenen a veure amb ells.
Perquè, sense saber-ho, m'han recordat una part de la professió que feia temps que no visitava.
Amb els anys també he arribat a una conclusió que no sempre m'agrada. Els mestres tendim a pensar que ocupem un lloc important en la vida dels nostres alumnes. I segurament, de vegades, és veritat. Però probablement no tant com ens agradaria creure.
Mentre nosaltres vivim aquell curs amb intensitat, ells continuen acumulant experiències, persones i records. La família, els amics, els entrenadors, els avis, els companys... La seva vida no gira al voltant de l'escola, encara que a nosaltres sovint ens ho sembli.
Potser d'aquí a uns anys molts d'ells ja no recordaran el meu nom. I sincerament, tampoc passa res. Jo mateix recordo pocs mestres de la meva infància i això no vol dir que no fossin importants.
I amb això és amb el que em vull quedar.
Ells continuaran el seu camí. Jo continuaré el meu.
Les vacances arribaran, el setembre tornarà a aparèixer abans del que voldria i, amb una mica de sort, algun altre grup tornarà a posar-me a prova.
Però avui, mentre faig balanç d'aquest curs, no puc evitar pensar que han estat ells qui m'han ajudat a retrobar una part de la professió que feia temps que tenia adormida.
I només per això, ja ha valgut la pena.
