En Manel és pediatre en un hospital públic de la seva ciutat. Fa més de vint anys que exerceix la professió i sovint comenta que la seva feina ha canviat molt. Les llistes d’espera no deixen de créixer, cada vegada arriben casos més complexos i, a sobre, moltes famílies entren a la consulta convençudes que ja saben què té el seu fill i quin tractament necessita.
Segons ell, l’auge de la intel·ligència artificial ha accentuat aquesta situació. Cada cop és més habitual que pares i mares hagin consultat aplicacions o assistents virtuals abans de visitar-lo. I quan el seu diagnòstic no coincideix amb allò que han llegit o els ha suggerit una pantalla, sovint apareixen els dubtes, les discussions i la desconfiança.
A tot plegat s’hi afegeix una burocràcia que sembla no tenir fi i que li roba temps del que considera realment important: escoltar, diagnosticar i acompanyar els seus pacients.
Per això esperava amb ganes aquestes setmanes del mes de juny. Setmanes amb menys pressió assistencial, pensades per formar-se, compartir casos amb els companys, revisar protocols i estudiar possibles millores en els tractaments.
Però aquest any les coses han anat d’una altra manera.
Quan ha arribat a l’hospital, la primera sorpresa ha estat descobrir que l’aire condicionat no funcionava. Una molèstia, sí, però res greu. Amb un ventilador a prop i una mica de paciència es podia suportar.
El problema era un altre.
Resulta que l’hospital necessita ampliar consultes perquè cada vegada atén més pacients. Algunes sales d’arxiu i de reunions es convertiran en nous espais d’atenció mèdica. I algú ha decidit que bona part d’aquesta feina l’hauran de fer els mateixos metges.
Així que aquelles setmanes destinades a la formació començaran desmuntant mobles. Cal buidar armaris, traslladar taules i cadires, moure material d’una planta a una altra, reorganitzar espais i deixar-ho tot a punt. Fins i tot hi ha qui comenta que alguna consulta necessitaria una mà de pintura.
La consulta de pediatria on treballa en Manel també desapareixerà. Passarà a ser d’una altra especialitat. La paret de suro on durant anys ha anat penjant els dibuixos dels seus petits pacients s’haurà de retirar. També tocarà decidir què es guarda, què es trasllada i què acaba a les escombraries.
En Manel no acaba d’entendre-ho. Ell va estudiar medicina. Pensava que aquells dies servirien per continuar aprenent i millorant com a professional, no per convertir-se en transportista, pintor o personal de manteniment.
La història del pediatre Manel és inventada.
Però el que no és inventat és que aquests dies els mestres de l'escola pública estem fent exactament això.
La meva escola és una d’aquelles escoles públiques que cada any rep més demandes de famílies. El Departament ens felicita perquè el projecte funciona, perquè les famílies hi confien i perquè la feina dels professionals és valorada.
I això, evidentment, és una bona notícia.
Però la realitat és que més alumnat vol dir més espais, més aules i més reorganització. I aquí arriba el regal.
Ja us ho fareu.
Mentre sobre el paper hauríem d'estar tancant el curs, valorant què ha funcionat i què no, preparant el curs vinent, coordinant-nos amb els companys i formant-nos, la realitat és una altra.
Toca buidar aules. Desmuntar classes., baixar i pujar escales amb cadires i taules, moure armaris. Traslladar mobiliari. Reorganitzar espais. Preparar noves aules perquè l'escola necessita créixer.
I no, no qüestiono que aquestes feines siguin necessàries. Ho són.
El que em pregunto és per què les han de fer els docents, per què el Department, no fa una dotació de professionals ( que saben com fer-ho)
Perquè cada hora que dediquem a moure taules, carregar armaris o reorganitzar espais és una hora que deixem de dedicar a allò que sí que forma part de la nostra feina: analitzar el curs que acaba, preparar el que començarà al setembre, coordinar-nos, formar-nos i pensar com podem educar millor.
Aquest curs l'acabem amb reivindicacions docents, vagues i manifestacions. I tot apunta que el proper començarà de manera semblant.
Potser, com a societat, hauríem de començar a entendre que educar és molt més que estar a l'aula amb 25 infants.
Potser també hauríem d'entendre que respectar la feina dels mestres vol dir respectar el seu temps professional.
Perquè una escola no millora només amb bones paraules, felicitacions o discursos sobre la importància de l'educació. També millora quan els seus professionals poden dedicar-se a fer allò per al qual s'han format.
La història del pediatre és només una metàfora per reflexionar sobre la manca de recursos que, massa sovint, pateix l'escola pública i sobre algunes tasques que els docents acabem assumint tot i que no formen part de la nostra funció principal.
Tota la meva solidaritat amb els professionals de la sanitat pública, que també conviuen diàriament amb la manca de recursos, la sobrecàrrega de feina i unes condicions que sovint estan lluny del que mereixen tant els treballadors com els usuaris del sistema.
Al capdavall, tant l'educació com la sanitat són pilars fonamentals de qualsevol societat que aspiri a oferir serveis públics de qualitat.
