La darrera setmana d’agost, la tristesa i el descans conviuen com un matrimoni a punt de divorciar-se que encara comparteix pis. Potser la relació seria més suportable si aquests últims dies els passéssim en un hotel de Cancún o fent un safari a Kenya. Però viure’ls al mateix indret on residim durant la resta de l’any fa que tots dos sentiments es barregin fins que costa distingir on acaba l’un i comença l’altre.
No cal que ens enganyem. A aquestes alçades de la pel·lícula, la il·lusió per començar un nou curs no ocupa precisament cap paper protagonista. Per molt que intentem endarrerir-ho, l’1 de setembre ja es dibuixa a l’horitzó. I, com que no sembla que hagi d’arribar cap gir de guió espectacular ni que una butlleta de loteria premiada m’hagi de portar lluny del carrer d’Aldana, la realitat és que dimarts vinent començaré el meu trenta-unè curs escolar.
Permeteu-me —encara que potser no cal que demani permís, perquè aquest és el meu espai personal i hi puc escriure totes les bajanades que vulgui— que comparteixi la meva fórmula per afrontar aquests últims dies d’agost.
Em dedico a fer de guionista d’una pel·lícula titulada En busca de la ilusión perdida —a la meva època, les pel·lícules d’èxit que arribaven als cinemes tenien el títol en castellà—. Dit d’una altra manera, busco moments per aturar-me, pensar i descobrir aquelles il·lusions, petites o grans, que em poden acompanyar durant els deu mesos que tinc al davant.
I no me n’amago: des de fa uns anys, l’escola ja no és un dels motors de la meva vida. Això no significa que hagi deixat d’estimar la meva feina ni que hi entri cada matí amb indiferència. Després de trenta cursos, sé què faig i sé que ho faig bé. Encara tinc molt per oferir als infants: preparo la feina amb rigor, intento acompanyar-los com necessiten i procuro crear un clima sa al meu voltant.
Però també he après que ser un bon mestre no m’obliga a convertir l’escola en el centre de la meva existència. Per preservar la meva salut mental, busco fora de les seves parets els estímuls que m’ajuden a encarar el curs que és a punt de començar.
I en aquest punt estic: buscant el guió perdut que em retorni les ganes de començar. Serà la bicicleta, amb tot el que m’aporta d’esforç, recompensa, desconnexió, natura i companyia? Serà Collserolejant i la voluntat de denunciar l’abandonament i donar a conèixer el patrimoni de Collserola? O serà el retorn a les banquetes, recuperant aquell entrenador que fa anys que espera al fons de l’armari de les aspiracions inacabades?
Potser serà el projecte de fer de formador, un pas que moltes vegades he pensat que podia donar, però que mai no m’he atrevit a fer per por del fracàs o del rebuig. Potser decidiré formar-me en història. O potser acabarà guanyant la mandra de recuperar aquell jo estudiant que fa tant de temps que tinc aparcat.
O, per què no, puc deixar tot això a una banda i permetre que l’atzar i el destí juguin la seva partida.
Sigui com sigui, dimarts arribarà. I, com diria Serrat, per posar banda sonora a la pel·lícula d’aquests dies: «Nunca es triste la verdad». La resta ja la sabem: algunes veritats, simplement, no tenen remei.
