Sigui com sigui, dimarts arribarà.

BY joan No comments



 La darrera setmana d’agost, la tristesa i el descans conviuen com un matrimoni a punt de divorciar-se que encara comparteix pis. Potser la relació seria més suportable si aquests últims dies els passéssim en un hotel de Cancún o fent un safari a Kenya. Però viure’ls al mateix indret on residim durant la resta de l’any fa que tots dos sentiments es barregin fins que costa distingir on acaba l’un i comença l’altre.

No cal que ens enganyem. A aquestes alçades de la pel·lícula, la il·lusió per començar un nou curs no ocupa precisament cap paper protagonista. Per molt que intentem endarrerir-ho, l’1 de setembre ja es dibuixa a l’horitzó. I, com que no sembla que hagi d’arribar cap gir de guió espectacular ni que una butlleta de loteria premiada m’hagi de portar lluny del carrer d’Aldana, la realitat és que dimarts vinent començaré el meu trenta-unè curs escolar.

Permeteu-me —encara que potser no cal que demani permís, perquè aquest és el meu espai personal i hi puc escriure totes les bajanades que vulgui— que comparteixi la meva fórmula per afrontar aquests últims dies d’agost.

Em dedico a fer de guionista d’una pel·lícula titulada En busca de la ilusión perdida —a la meva època, les pel·lícules d’èxit que arribaven als cinemes tenien el títol en castellà—. Dit d’una altra manera, busco moments per aturar-me, pensar i descobrir aquelles il·lusions, petites o grans, que em poden acompanyar durant els deu mesos que tinc al davant.

I no me n’amago: des de fa uns anys, l’escola ja no és un dels motors de la meva vida. Això no significa que hagi deixat d’estimar la meva feina ni que hi entri cada matí amb indiferència. Després de trenta cursos, sé què faig i sé que ho faig bé. Encara tinc molt per oferir als infants: preparo la feina amb rigor, intento acompanyar-los com necessiten i procuro crear un clima sa al meu voltant.

Però també he après que ser un bon mestre no m’obliga a convertir l’escola en el centre de la meva existència. Per preservar la meva salut mental, busco fora de les seves parets els estímuls que m’ajuden a encarar el curs que és a punt de començar.

I en aquest punt estic: buscant el guió perdut que em retorni les ganes de començar. Serà la bicicleta, amb tot el que m’aporta d’esforç, recompensa, desconnexió, natura i companyia? Serà Collserolejant i la voluntat de denunciar l’abandonament i donar a conèixer el patrimoni de Collserola? O serà el retorn a les banquetes, recuperant aquell entrenador que fa anys que espera al fons de l’armari de les aspiracions inacabades?

Potser serà el projecte de fer de formador, un pas que moltes vegades he pensat que podia donar, però que mai no m’he atrevit a fer per por del fracàs o del rebuig. Potser decidiré formar-me en història. O potser acabarà guanyant la mandra de recuperar aquell jo estudiant que fa tant de temps que tinc aparcat.

O, per què no, puc deixar tot això a una banda i permetre que l’atzar i el destí juguin la seva partida.

Sigui com sigui, dimarts arribarà. I, com diria Serrat, per posar banda sonora a la pel·lícula d’aquests dies: «Nunca es triste la verdad». La resta ja la sabem: algunes veritats, simplement, no tenen remei.

                                                        

Els "ventiladors de l'escola"

BY joan 2 comments

 Ara que els sorolls i la barreja d'olors que impregnen les aules de l'escola s'han apagat durant uns mesos; ara que el silenci, tant l'exterior com l'interior, comença a guanyar la partida a la pressa i a l'estrès del dia a dia; ara que és hora de canviar la moto per la bicicleta; ara que el Drive de l'escola deixa pas al dels projectes que han anat quedant arraconats... també és moment de posar aquest bloc en pausa.

Ara toca aturar-se una mica. Llegir, pensar, pedalar, recuperar projectes que esperaven pacientment el seu torn i, sobretot, deixar que el temps faci la seva feina.

Si aquest bloc tornarà al setembre o no, ho acabaran decidint les ganes, l'empenta i les circumstàncies. De moment, simplement toca prémer el botó de pausa.

Però abans d'abaixar la persiana, deixeu-me compartir una última reflexió.

Des de fa quatre anys sóc personal laboral docent. És una figura que, per a molta gent, continua sent força  desconeguda. No sóc mestre funcionari, però tampoc treballo a la concertada ni a la privada. És una realitat laboral que dona per parlar-ne llargament. De fet, segurament algun dia ho faré.

Ser personal laboral docent té una particularitat que condiciona molt la manera com vius l'escola: no et pots moure de la teva plaça. Mentre altres companys poden canviar de centre, tu continues al mateix lloc. Amb els anys, això et permet observar una realitat que, potser, passa més desapercebuda per a altres mestres.

Cada setembre pugen al vaixell nous mariners. Arriben carregats d'il·lusions, de nervis, d'expectatives i també d'incerteses. Alguns només hi navegaran unes setmanes; d'altres, uns mesos; alguns completaran tot el curs. Quan desembarquen, n'arriben uns altres disposats a ocupar el seu lloc.

L'experiència d'aquests darrers anys m'ha portat a una conclusió: l'escola necessita aquests mariners.

Necessita persones que arriben amb altres maneres de fer escola, amb experiències viscudes en altres centres i amb mirades diferents. Persones que aporten noves idees, que generen nous vincles, que et fan replantejar coses que donaves per fetes i que, amb la seva manera de ser i de treballar, contribueixen a fer créixer el claustre.

En aquest vaixell, aquestes persones són els ventiladors. No decideixen el rumb, però fan que l'aire es renovi i eviten que la tripulació navegui sempre amb les mateixes inèrcies.

No perquè volguin ser les protagonistes. Ho són perquè remouen l'aire. Porten idees noves, experiències diferents, altres maneres de treballar i de relacionar-se. Ventilen les aules, però també els equips, les rutines i les inèrcies que, sense adonar-nos-en, tots acabem acumulant.

I aquesta ventilació també ens va bé als qui fa anys que formem part de la tripulació. Ens obliga a no acomodar-nos, a replantejar-nos coses que donàvem per fetes i a explicar, amb arguments, per què fem el que fem. De vegades fins i tot ens genera dubtes o petites inseguretats. Però sovint són aquestes incomoditats les que ens fan créixer.

I, sense adonar-nos-en, també ens deixen noves maneres de relacionar-nos, de veure l'escola i, fins i tot, amistats que probablement no haurien existit sense aquell canvi de tripulació.

I després arriba el juny. I amb ell els comiats. En alguns casos queda una sensació de trencament. Perquè hi ha persones que entren gairebé sense fer soroll i, quan arriba l'hora de marxar, t'adones que ja formen part de la teva història.

Serveixi aquest senzill escrit per donar les gràcies a totes aquelles persones que avui desembarquen del vaixell de l'escola.

D'algunes he après que la implicació amb els infants va molt més enllà de si hi ets un dia, un mes o tot un curs. D'altres, que hi ha moltes maneres de fer escola i que totes poden aportar alguna cosa valuosa. I n'hi ha que, senzillament, han fet que el dia a dia fos més amable, més alegre i una mica millor.

Qui sap si algun dia tornarem a navegar junts. I, si no és així, tant de bo la vida ens faci coincidir en alguna taverna d'aquest port immens que tots anem compartint.

A totes vosaltres, gràcies per haver ventilat aquest vaixell i aquest mariner.

Molta, molta sort.



La meva Coca-Cola

BY joan 6 comments

 Un dels hàbits que tenia fa uns anys era connectar, d'una manera metafòrica, dues activitats que, tot i ser molt diferents, ocupaven una part important del meu temps: la feina de mestre i l'afició d'anar en bicicleta. D'aquesta connexió van néixer alguns articles que us convido a recuperar i que, potser tard o d'hora, hauré d'actualitzar.

Avui, fent una parada durant la ruta per protegir-me de la calor i apagar la set en una terrassa de Lliçà de Dalt, m'ha vingut al cap una reflexió.

Durant els anys que porto fent bicicleta de carretera hi ha hagut una cosa que m'ha salvat més d'una vegada de quedar completament fos. Aquell petit impuls que m'ha permès continuar pedalant quan les cames ja no responien i acabar una marxa o una ruta que, pel desnivell o els quilòmetres, se m'havia fet massa llarga.

Si busqueu consells, molts influencers o experts del món del ciclisme us recomanaran gels energètics, barretes, dàtils, begudes isotòniques o qualsevol altra fórmula avalada per la nutrició esportiva. I segurament tindran raó.

Però en Joan, ciclista cinquantó, una mica grassonet, patidor a les pujades i cagat a les baixades, només us en recomanarà una: la Coca-Cola.

Sí, sense filtres. Coca-Cola pura i dura. Amb tot el que hi podeu trobar de negatiu: sucre, calories, gas, edulcorants... el que vulgueu. Però us puc assegurar que, en més d'una ocasió, ha estat ella, i només ella, la que m'ha permès acabar rutes amb molt desnivell i un quilometratge que, vist amb perspectiva, probablement era excessiu.

Curiosament, aquest ingredient, que no apareix a cap llista de recomanacions per a corredors "pro" ni forma part de l'alimentació de cap equip ciclista d'elit, és el que, personalment, m'ha ajudat a arribar al final.

I mentre em prenia aquella Coca-Cola he pensat que, a l'escola, també hi ha moments en què un mestre necessita trobar la seva.

Perquè, igual que damunt d'una bicicleta, la nostra feina també té dies de molta calor —aquesta vegada sense metàfores—, pujades carregades d'obstacles, estones en què tens la sensació que pedales sol, moments en què et vindria de gust baixar de la bicicleta perquè no saps com ajudar aquell infant que tens al davant o, simplement, dies en què et preguntes si realment val la pena patir tant.

I si avui em preguntessin quina és la meva Coca-Cola a l'escola, la resposta no seria tan fàcil.

Després de més de trenta anys fent de mestre, aquesta Coca-Cola ha anat canviant. Hi ha hagut cursos en què gairebé no la necessitava. Amb una conversa, un somriure o la satisfacció de veure que les coses funcionaven ja en tenia prou. Però també hi ha hagut anys en què la dosi havia de ser molt més potent. Aquells cursos en què cada dia semblava una etapa de muntanya.

Seria molt bonic respondre que la meva Coca-Cola és el somriure d'un infant, la seva abraçada sincera, aquell dibuix amb un cor de color rosa o qualsevol d'aquells petits gestos que t'arriben sense esperar-los.

També quedaria molt bé dir que el que em permet continuar és veure una situació d'aprenentatge ben desenvolupada, comprovar que el grup avança, aconseguir ajudar aquell infant que més ho necessita o rebre l'agraïment d'una família que troba en l'escola el seu principal suport.

Tot això també és cert.

Són petits glops que t'ajuden a continuar el dia a dia.

Però, si avui m'ho tornessin a preguntar, respondria sense dubtar-ho: la meva Coca-Cola han estat les persones amb qui aquest curs he compartit la comunitat.

Com a ciclista m'agrada, de tant en tant, sortir sol i anar al meu aire. Però gaudir de la companyia d'altres ciclistes no té preu. A l'escola m'ha acabat passant exactament el mateix.

Què voleu que us digui... Després de trenta anys, la docència ja no em mou exactament pels mateixos motius que quan vaig començar. Continuo intentant fer la meva feina tan bé com sé, amb el mateix compromís de sempre, però avui sé que una part molt important del que m'ajuda a continuar no passa dins de l'aula.

Perquè, al capdavall, igual que un ciclista no arriba mai al final només per les seves cames, un mestre tampoc no hi arriba mai del tot sol.

Per això, la meva Coca-Cola han estat els riures compartits, les bromes, les complicitats, els plors, les penes, les lluites viscudes plegats, els tequiles, els partits de pàdel, els dinars i sopars d'aquest curs. En definitiva, les persones que han format part de la meva comunitat aquest any.

Han estat, sense saber-ho, la meva Coca-Cola.

Aquella que m'ha permès continuar pedalant quan, més d'un dia, les forces començaven a fallar.

Potser ara només queda una pregunta.

Quina és la teva Coca-Cola?



Ser una persona EVE

BY joan 2 comments

 A aquestes alçades de la vida, pensar que una formació, un curs o una carrera universitària et proporcionen totes les eines necessàries per exercir un càrrec amb garanties em sembla una simplificació excessiva.

L'experiència de més de trenta anys treballant amb persones m'ha ensenyat que hi ha capacitats que difícilment es poden acreditar amb un títol. Amb el temps acabes desenvolupant una certa intuïció que et permet entreveure si algú té les habilitats necessàries per tirar endavant la responsabilitat que se li encomana.

Liderar un projecte en què hi ha moltes persones implicades no és gens fàcil. I sovint tinc la sensació que el col·lectiu docent no sempre és especialment procliu a reconèixer les seves pròpies debilitats. Potser per orgull, potser perquè ens han acostumat a tenir respostes, però costa admetre allò que no sabem fer o allò que ens supera.

Per això, qui assumeix la responsabilitat de liderar un projecte ha de ser conscient que moltes vegades caminarà per un terreny incert. Que no sempre se sentirà reconegut. Que haurà de fer mans i mànigues, com un equilibrista, per mantenir l'equilibri entre les expectatives, les necessitats del grup i les seves pròpies conviccions.

Perquè el lideratge no neix el dia que algú et nomena o et concedeix un càrrec. El lideratge real apareix quan el grup et reconeix com a referent i decideix confiar en tu. I aquest reconeixement no es pot imposar ni decretar.

I tot recopilant allò que l'experiència m'ha permès observar al llarg dels anys, després d'haver coincidit amb diferents líders en els diversos àmbits on he participat —l'escola, un club esportiu, una associació o qualsevol altre projecte col·lectiu— he arribat a una conclusió tan modesta com personal.

Per a mi, una persona líder ha de ser un EVE.

La primera E és d'escoltar.

I escoltar no és el mateix que sentir.

Sentir ho fem tots. Escoltar requereix alguna cosa més. Requereix atenció, interès i la voluntat sincera d'entendre què li passa a la persona que tens al davant. Tenir la capacitat d'escolta activa significa intentar comprendre com se sent l'altre, què ens està explicant i, moltes vegades, què amaga darrere de les seves paraules.

Les persones no sempre passem per bons moments. Tots arrosseguem preocupacions, pors, dubtes o inseguretats. I sovint les amaguem. De vegades per por de ser criticats. D'altres per por que es facin visibles les nostres debilitats.

Per això considero que una persona que lidera ha de saber escoltar de veritat.

Perquè tenir la certesa que algú t'escolta genera una confiança enorme. Saber que pots expressar allò que penses o allò que sents sense sentir-te jutjat és una de les bases més sòlides sobre les quals es construeix qualsevol equip humà.

La V és de valorar.

Tota persona que vulgui liderar un projecte i aspirar que els altres la segueixin ha de saber valorar les potencialitats de cadascun dels membres que en formen part. Perquè totes les persones tenen valor, encara que moltes vegades les seves idees, les seves formes de fer o les seves prioritats no estiguin completament alineades amb les del projecte.

Massa sovint ens fixem en allò que falta i oblidem allò que ja hi és. Però liderar també consisteix a saber veure les fortaleses de les persones, identificar els seus talents i ajudar-les a posar-los al servei d'un objectiu compartit.

Perquè saber reconduir les potencialitats dels altres neix, precisament, de saber valorar qui són i què poden aportar.

La segona E és d'empatitzar.

I crec que una persona que sap escoltar i que sap valorar els altres probablement també serà capaç d'empatitzar amb ells.

Empatitzar és posar-se en el lloc de l'altre.

És intentar entendre com se sent una persona davant d'una situació determinada. És preguntar-se com em sentiria jo si m'estigués passant això que m'estan explicant.

No significa estar sempre d'acord amb tothom. Tampoc donar sempre la raó. Significa intentar comprendre.

Perquè darrere de cada actitud, de cada decisió i de cada reacció acostuma a haver-hi una història que desconeixem.

Quan una persona que lidera és capaç d'empatitzar amb els membres del seu equip, també és més capaç d'acompanyar-los, d'ajudar-los a créixer i de treure el millor de cadascun d'ells.

Per això, després de tots aquests anys observant diferents maneres de liderar, continuo pensant que les persones que deixen més empremta no són necessàriament les que tenen més coneixements, les que ocupen els càrrecs més importants o les que prenen més decisions.

Són aquelles que saben escoltar, valorar i empatitzar.

En definitiva, aquelles que practiquen l'EVE.

En Manel, el pediatre

BY joan 1 comment

En Manel és pediatre en un hospital públic de la seva ciutat. Fa més de vint anys que exerceix la professió i sovint comenta que la seva feina ha canviat molt. Les llistes d’espera no deixen de créixer, cada vegada arriben casos més complexos i, a sobre, moltes famílies entren a la consulta convençudes que ja saben què té el seu fill i quin tractament necessita.

Segons ell, l’auge de la intel·ligència artificial ha accentuat aquesta situació. Cada cop és més habitual que pares i mares hagin consultat aplicacions o assistents virtuals abans de visitar-lo. I quan el seu diagnòstic no coincideix amb allò que han llegit o els ha suggerit una pantalla, sovint apareixen els dubtes, les discussions i la desconfiança.

A tot plegat s’hi afegeix una burocràcia que sembla no tenir fi i que li roba temps del que considera realment important: escoltar, diagnosticar i acompanyar els seus pacients.

Per això esperava amb ganes aquestes setmanes del mes de juny. Setmanes amb menys pressió assistencial, pensades per formar-se, compartir casos amb els companys, revisar protocols i estudiar possibles millores en els tractaments.

Però aquest any les coses han anat d’una altra manera.

Quan ha arribat a l’hospital, la primera sorpresa ha estat descobrir que l’aire condicionat no funcionava. Una molèstia, sí, però res greu. Amb un ventilador a prop i una mica de paciència es podia suportar.

El problema era un altre.

Resulta que l’hospital necessita ampliar consultes perquè cada vegada atén més pacients. Algunes sales d’arxiu i de reunions es convertiran en nous espais d’atenció mèdica. I algú ha decidit que bona part d’aquesta feina l’hauran de fer els mateixos metges.

Així que aquelles setmanes destinades a la formació començaran desmuntant mobles. Cal buidar armaris, traslladar taules i cadires, moure material d’una planta a una altra, reorganitzar espais i deixar-ho tot a punt. Fins i tot hi ha qui comenta que alguna consulta necessitaria una mà de pintura.

La consulta de pediatria on treballa en Manel també desapareixerà. Passarà a ser d’una altra especialitat. La paret de suro on durant anys ha anat penjant els dibuixos dels seus petits pacients s’haurà de retirar. També tocarà decidir què es guarda, què es trasllada i què acaba a les escombraries.

En Manel no acaba d’entendre-ho. Ell va estudiar medicina. Pensava que aquells dies servirien per continuar aprenent i millorant com a professional, no per convertir-se en transportista, pintor o personal de manteniment.

La història del pediatre Manel és inventada.

Però el que no és inventat és que aquests dies els mestres de l'escola pública estem fent exactament això.

La meva escola és una d’aquelles escoles públiques que cada any rep més demandes de famílies. El Departament ens felicita perquè el projecte funciona, perquè les famílies hi confien i perquè la feina dels professionals és valorada.

I això, evidentment, és una bona notícia.

Però la realitat és que més alumnat vol dir més espais, més aules i més reorganització. I aquí arriba el regal.

Ja us ho fareu.

Mentre sobre el paper hauríem d'estar tancant el curs, valorant què ha funcionat i què no, preparant el curs vinent, coordinant-nos amb els companys i formant-nos, la realitat és una altra.

Toca buidar aules. Desmuntar classes., baixar i pujar escales amb cadires i taules, moure armaris. Traslladar mobiliari. Reorganitzar espais. Preparar noves aules perquè l'escola necessita créixer.

I no, no qüestiono que aquestes feines siguin necessàries. Ho són.

El que em pregunto és per què les han de fer els docents, per què el Department, no fa una dotació de professionals ( que saben com fer-ho)

Perquè cada hora que dediquem a moure taules, carregar armaris o reorganitzar espais és una hora que deixem de dedicar a allò que sí que forma part de la nostra feina: analitzar el curs que acaba, preparar el que començarà al setembre, coordinar-nos, formar-nos i pensar com podem educar millor.

Aquest curs l'acabem amb reivindicacions docents, vagues i manifestacions. I tot apunta que el proper començarà de manera semblant.

Potser, com a societat, hauríem de començar a entendre que educar és molt més que estar a l'aula amb 25 infants.

Potser també hauríem d'entendre que respectar la feina dels mestres vol dir respectar el seu temps professional.

Perquè una escola no millora només amb bones paraules, felicitacions o discursos sobre la importància de l'educació. També millora quan els seus professionals poden dedicar-se a fer allò per al qual s'han format.

 
PD: Aquest article no és una crítica al col·lectiu mèdic, ni pretén comparar quina professió té més dificultats o més càrrega de feina.

La història del pediatre és només una metàfora per reflexionar sobre la manca de recursos que, massa sovint, pateix l'escola pública i sobre algunes tasques que els docents acabem assumint tot i que no formen part de la nostra funció principal.

Tota la meva solidaritat amb els professionals de la sanitat pública, que també conviuen diàriament amb la manca de recursos, la sobrecàrrega de feina i unes condicions que sovint estan lluny del que mereixen tant els treballadors com els usuaris del sistema.

Al capdavall, tant l'educació com la sanitat són pilars fonamentals de qualsevol societat que aspiri a oferir serveis públics de qualitat.

1996-2026

BY joan 2 comments

 Amb aquest ja seran trenta cursos que finalitzo com a docent. Seria enganyar-me pensar que tots han estat iguals, però també ho seria afirmar que tots han estat completament diferents. El que realment ha canviat he estat jo. El Joan que començava fa trenta anys no vivia amb la mateixa intensitat ni donava el mateix significat a experiències que avui formen part del dia a dia.

Arribar a aquestes alçades de curs, no ens enganyem, és tenir les vacances a tocar. És començar a pensar en la desconnexió, en el descans i en deixar enrere, encara que sigui per unes setmanes, les responsabilitats quotidianes. Si hi ha una cosa que aquests trenta anys tenen en comú és precisament aquesta sensació que acompanya cada final de curs.

Però aquesta alegria gairebé inevitable per l'arribada de les vacances acostuma a barrejar-se amb una altra emoció més difícil de definir. Potser és nostàlgia, potser una certa melancolia o, simplement, la consciència que alguna cosa s'acaba.

No sempre ho he viscut de la mateixa manera. De fet, personalment, mai no he sentit amb la mateixa intensitat el final d'un curs quan he estat tutor que quan no ho he estat. Quan formes part d'un equip docent sense la responsabilitat directa d'un grup, el juny és sobretot el tancament d'un any de feina. En canvi, quan has compartit nou mesos amb els mateixos infants, acompanyant-los dia rere dia, el final adquireix una dimensió diferent.

Potser per això aquest final de curs ha tingut un significat especial per a mi. Feia set anys que no era tutor d'un grup durant tot un curs. El curs passat ho vaig ser només durant mig any, però aquest he tornat a viure l'experiència completa. I he de reconèixer que m'he retrobat amb sentiments que tenia amagats. No diria que els hagués oblidat, però sí que havien quedat adormits sota les rutines i el pas del temps.

I potser hi ha una altra raó que explica aquest retrobament. Soc dels que es passen bona part del curs queixant-se. De la burocràcia, de les reunions, de les presses i de totes aquelles coses que els mestres acostumem a comentar a la sala de professors.

Però també he de reconèixer una cosa: m'agrada la marxa.

Mai no ho diré gaire en veu alta, però soc més de tempestes que de calma, més d'altes muntanyes que de valls tranquil·les. I això també passa a l'escola. No sé ben bé per què, però sempre m'he sentit especialment còmode amb aquells grups que necessiten més acompanyament que no pas explicacions, més escolta que continguts, més presència que receptes.

Són grups que desgasten. Que et fan dubtar. Que et fan marxar cap a casa donant voltes a una conversa, a un conflicte o a una situació concreta. Però també són grups que et recorden que educar va molt més enllà dels llibres, de les programacions o de les notes.

I aquest curs ha estat una mica així.

No ha estat un curs fàcil. Segurament tampoc era el grup més senzill. També és cert que no era un grup nou per a mi. Ja els havia acompanyat durant mig curs l'any anterior i, d'alguna manera, aquest temps compartit també compta. Potser per això les arrels dels vincles han tingut més temps per créixer i fer-se fortes.

No sé si és aquesta la raó o si n'hi ha d'altres, però ara que arriba el moment d'acomiadar-nos, m'adono que bona part d'aquestes emocions que he retrobat tenen a veure amb ells.

Perquè, sense saber-ho, m'han recordat una part de la professió que feia temps que no visitava.

Amb els anys també he arribat a una conclusió que no sempre m'agrada. Els mestres tendim a pensar que ocupem un lloc important en la vida dels nostres alumnes. I segurament, de vegades, és veritat. Però probablement no tant com ens agradaria creure.

Mentre nosaltres vivim aquell curs amb intensitat, ells continuen acumulant experiències, persones i records. La família, els amics, els entrenadors, els avis, els companys... La seva vida no gira al voltant de l'escola, encara que a nosaltres sovint ens ho sembli.

Potser d'aquí a uns anys molts d'ells ja no recordaran el meu nom. I sincerament, tampoc passa res. Jo mateix recordo pocs mestres de la meva infància i això no vol dir que no fossin importants.

I amb això és amb el que em vull quedar.

Ells continuaran el seu camí. Jo continuaré el meu.

Les vacances arribaran, el setembre tornarà a aparèixer abans del que voldria i, amb una mica de sort, algun altre grup tornarà a posar-me a prova.

Però avui, mentre faig balanç d'aquest curs, no puc evitar pensar que han estat ells qui m'han ajudat a retrobar una part de la professió que feia temps que tenia adormida.

I només per això, ja ha valgut la pena.



Toc toc.. hi ha algú?

BY joan 2 comments

La darrera entrada d’aquest bloc de caire educatiu la vaig publicar el febrer de 2017. Han passat nou anys. Costa de creure.

Entre aquella entrada i aquesta han passat moltes coses. Algunes han afectat tothom i d’altres m’han afectat més directament a mi.

La principal raó per deixar d’escriure va ser ben senzilla: no tenia temps. En aquell moment estava immers en la direcció de l’escola i compaginar aquella responsabilitat amb la vida familiar ja era prou complicat. Escriure requereix hores, però sobretot requereix tenir el cap en un altre lloc, i jo no el tenia.

Aquella etapa, però, va durar menys del que m'hauria imaginat. La COVID va sacsejar moltes coses i la nostra escola, petita i de caràcter social, no en va quedar al marge. La situació econòmica es va anar complicant fins al punt que la continuïtat del projecte ja no era viable. Finalment, la millor solució va ser la integració a la xarxa pública.

Aquell procés també va comportar deixar la direcció. Han estat anys intensos. Amb moments difícils, decisions complicades i canvis que m'han obligat a replantejar més d'una cosa. Però aquesta és una història que, si algun dia em ve de gust, ja explicaré amb més calma.

Fa uns dies, sense buscar-ho, Facebook em va ensenyar una d’aquelles publicacions que apareixen sota el títol "Un dia com avui". Hi havia un enllaç a una entrada del bloc. Vaig clicar-hi.

I una entrada em va portar a una altra.

Vaig començar a llegir textos que feia anys que no visitava i, gairebé sense adonar-me’n, vaig deixar que el temps passés davant meu com una pel·lícula. Hi vaig retrobar una etapa de la meva vida en què l'educació ocupava una part molt important del meu dia a dia. No només a la feina. També a casa, a les lectures, a les converses i, evidentment, en aquest bloc.

Mentre llegia, em reconeixia en aquells escrits, però també hi veia algú diferent. Hi ha reflexions que encara avui signaria sense tocar-ne una coma. D'altres les he rellegit pensant que potser eren massa idealistes. O que responien a una manera d'entendre algunes coses que amb els anys ha anat canviant.

I és normal.

Nou anys donen per a molt. Canvien les circumstàncies, canvien les prioritats i també canvia la mirada amb què observem el món.

L'educació continua formant part de la meva vida, però ja no ocupa el mateix espai que ocupava aleshores. Han aparegut altres interessos, altres inquietuds i, sobretot, altres maneres de mirar les coses.

Durant aquest temps no he deixat d'escriure. Ho he fet en altres llocs i sobre temes que segurament aquell Joan de 2017 no hauria imaginat. Però rellegir aquest bloc m'ha fet redescobrir un espai que havia quedat aparcat durant massa temps.

Potser per això he decidit tornar-hi.

No per reprendre'l tal com era. Aquella etapa ja va passar.

Més aviat per escriure de tant en tant. Quan em vingui de gust. Sense calendari. Sense objectius. Sense la necessitat de mantenir una regularitat ni de demostrar res a ningú.

Els blocs ja no són el que eren. Tampoc sé si avui dia està de moda llegir textos llargs escrits per algú que explica el que pensa o el que viu.

Però als meus 53 anys potser ja és hora de deixar de preocupar-me per les modes. Les educatives i les altres.

Així que aquí estem.

Tornant a obrir la porta d'aquest racó d'internet després de nou anys.

Toc, toc...

Hi ha algú?