La darrera entrada d’aquest bloc de caire educatiu la vaig publicar el febrer de 2017. Han passat nou anys. Costa de creure.
Entre aquella entrada i aquesta han passat moltes coses. Algunes han afectat tothom i d’altres m’han afectat més directament a mi.
La principal raó per deixar d’escriure va ser ben senzilla: no tenia temps. En aquell moment estava immers en la direcció de l’escola i compaginar aquella responsabilitat amb la vida familiar ja era prou complicat. Escriure requereix hores, però sobretot requereix tenir el cap en un altre lloc, i jo no el tenia.
Aquella etapa, però, va durar menys del que m'hauria imaginat. La COVID va sacsejar moltes coses i la nostra escola, petita i de caràcter social, no en va quedar al marge. La situació econòmica es va anar complicant fins al punt que la continuïtat del projecte ja no era viable. Finalment, la millor solució va ser la integració a la xarxa pública.
Aquell procés també va comportar deixar la direcció. Han estat anys intensos. Amb moments difícils, decisions complicades i canvis que m'han obligat a replantejar més d'una cosa. Però aquesta és una història que, si algun dia em ve de gust, ja explicaré amb més calma.
Fa uns dies, sense buscar-ho, Facebook em va ensenyar una d’aquelles publicacions que apareixen sota el títol "Un dia com avui". Hi havia un enllaç a una entrada del bloc. Vaig clicar-hi.
I una entrada em va portar a una altra.
Vaig començar a llegir textos que feia anys que no visitava i, gairebé sense adonar-me’n, vaig deixar que el temps passés davant meu com una pel·lícula. Hi vaig retrobar una etapa de la meva vida en què l'educació ocupava una part molt important del meu dia a dia. No només a la feina. També a casa, a les lectures, a les converses i, evidentment, en aquest bloc.
Mentre llegia, em reconeixia en aquells escrits, però també hi veia algú diferent. Hi ha reflexions que encara avui signaria sense tocar-ne una coma. D'altres les he rellegit pensant que potser eren massa idealistes. O que responien a una manera d'entendre algunes coses que amb els anys ha anat canviant.
I és normal.
Nou anys donen per a molt. Canvien les circumstàncies, canvien les prioritats i també canvia la mirada amb què observem el món.
L'educació continua formant part de la meva vida, però ja no ocupa el mateix espai que ocupava aleshores. Han aparegut altres interessos, altres inquietuds i, sobretot, altres maneres de mirar les coses.
Durant aquest temps no he deixat d'escriure. Ho he fet en altres llocs i sobre temes que segurament aquell Joan de 2017 no hauria imaginat. Però rellegir aquest bloc m'ha fet redescobrir un espai que havia quedat aparcat durant massa temps.
Potser per això he decidit tornar-hi.
No per reprendre'l tal com era. Aquella etapa ja va passar.
Més aviat per escriure de tant en tant. Quan em vingui de gust. Sense calendari. Sense objectius. Sense la necessitat de mantenir una regularitat ni de demostrar res a ningú.
Els blocs ja no són el que eren. Tampoc sé si avui dia està de moda llegir textos llargs escrits per algú que explica el que pensa o el que viu.
Però als meus 53 anys potser ja és hora de deixar de preocupar-me per les modes. Les educatives i les altres.
Així que aquí estem.
Tornant a obrir la porta d'aquest racó d'internet després de nou anys.
Toc, toc...
Hi ha algú?
0 comentarios:
Publicar un comentario