Ahir, vaig tenir la possibilitat de visitar de ben aprop una de les escoles concertades amb més prestigi de Barcelona, de Catalunya i segons algunes llistes que es dediquen a classificar les escoles en paràmetres "subjectius" també de tota la península.
Les expectatives en les que anava eren molt altes, fruit de les contínues referències a diferents editorials educatives que es fa de la línia metodològica empreada, de les distribucions físiques de l'aula i del nivell de l'alumnat.
Així, que no és estrany, que de bon començament m'invadís un sentiment d'inferioritat al comparar l'escola visitada amb l'escola on treballo des de fa 16 anys.
Després de les dues hores de visita, de visitar diferents espais, diferents aules, d'escoltar les explicacions dels alumnes sobre les seves experiències a l'aula, de mirar els diferents murals que inunden passadissos i escales, de contemplar les cares dels alumnes, els vestits de les famílies, el idioma empleat, després de tot això potser el sentiment d'inferioritat va deixar pas a un sentiment de frustració, indignació i enveja, tot això ben barrejat.
I potser aquesta barreja de sentiments, que en properes entrades intentaré justificar donen peu a una reflexió que em porto fent després de sortir: Les escoles concertades mereixem estar totes al mateix sac? el concert que s'està negant a escoles de barris humils per no arribar a uns mínims és coherent amb els privilegis d'unes altres (fruit del poder adquisitiu d'aquestes famílies), i que no tenen cap problema per omplir les aules?
0 comentarios:
Publicar un comentario