Ja era gran quan el vaig veure per primer cop, d’aquelles persones que quan el coneixes saps, al instant, que la seva vida ha valgut la pena, una persona que se sap protagonista del seu temps i de la seva realitat.
Ja havia viscut tot el que un home pot viure quan el vaig conèixer; la guerra, la misèria, la mort, les vicissituds de la postguerra , el camp, la muntanya, la frontera, l’amor, els fills, els nets, besnéts.. històries viscudes que queden molt lluny de la realitat dels nostres dies i del que jo probablement viure.
Ja quan el vaig conèixer, era un llibre obert de història, si que es cert que molts cops costava d’obrir. Tanco els ulls i em ve a la ment aquelles tardes d’estiu, quan el sol es deixava vèncer per la frescor de la nit a les muntanyes, jo intentava llegir capítols de la seva vida a cops de monosíl•labs o amb frases iròniques llunyanes d’entendre per un pixapí com jo.
El recordo a la cuina, assentat a la seva cadira, esmolant el seu ganivet; el recordo fregant a les matinades interminables al bar de la piscina; el recordo collint trumfos; amb ve a la ment el seu exercici de paciència infinita pujant-me amb cotxe fins la Coma; el recordo rient de les pors cap als animals del vingut de la capital...
I perquè escric tot això? Perquè aquest que escriu, es va considerar el fill adoptiu durant els millors estius de la seva vida, em va obrir casa seva i el que és més important, ell a la seva manera i jo a la meva vam compartir sentiments de respecte i estimació.
Aquests darrers anys la vida m’ha portat més lluny del que jo voldria de les muntanyes estimades i de la meva segona família; per això quan vaig saber que el “jefe” s’apagava vaig voler d’una manera senzilla olorar de nou les muntanyes de la meva joventut.
De tant viure, l’altre dia va arribar la única guerra perduda , la que el va portar a dir adéu a la família que tan ha estimat.
I si, ja era gran quan el vaig conèixer, això si, una gran persona amb majúscules.
Descansi en pau Sr Casoner.
0 comentarios:
Publicar un comentario