La Marató a l'escola

BY joan No comments

Ara en aquests moments s'està corrent la Marató de la meva ciutat Barcelona, milers de corredors del nostre país i d'arreu del món procuraran completar els 42 km que separen la línia de sortida amb la d'arribada.
Enguany es celebra la 35 edició d'un esdeveniment que des de fa pocs anys ha experimentat un creixement notable. Els perquès d'aquest creixement són diversos i no és la meva intenció analitzar-los en aquesta entrada encara que també poden ser objecte d'una futura reflexió.
Però, del com i el per què d'una prova tan dura arrossega tanta gent m'ha donat peu a establir una comparació amb el món de l'educació.
Els darrers anys, he anat a la Marató ( a fer d'espectador), la cantonada de l'avinguda Meridiana amb Fabra i Puig, és un punt immillorable per veure els corredors com venen des de lluny i encara que es troben a la meitat del recorregut, els 20 km que porten a les seves cames ja dóna una idea de com els esdevindrà la cursa.
 La cara que porten, la manera com arrosseguen les cames, mouen els braços etc, són eines que permeten diferenciar els diferents estats físics dels corredors. Hi ha una diferència notable entre els primers i els darrers, tan en les seves cames (i la velocitat ) com en les seves cares.
I aquestes cares? que voleu que us digui, m'encanten les cares dels últims, la seva cara d'esforç és molt més gran que la dels primers, inclús hi ha cops que he patit que de tan vermella que estava... però el millor del cas és que SONRIUEN! estan feliços perquè malgrat tot l'esforç, són conscients de que fan el que els agrada, que estan complint un somni, que els darrers mesos d'esforç estan valen la pena, que malgrat el pes de les cames, malgrat que encara els queda la meitat i malgrat no guanyar mai la cursa, ells se senten vencedors, són feliços.

 I per què no traslladem aquest model a les nostres aules?

 Matemàtiques, socials, llengua... són les diferents Maratons que han de córrer els nostres alumnes al llarg del curs, hi ha alumnes que treuen bones notes, estudien, tenen les habilitats suficients com per recórrer tot el curs i acabar-lo amb excel·lents i notables, però i els que no guanyen? perquè no fem que cada alumne és senti guanyador? per què no busquem el que els motivi "corre" l'assignatura? per què no busquem la cara de felicitat no sols dels que treuen l'excel·lent sinó de tots?
 Si trobem aquesta motivació segur que tenim alumnes que guanyin curses, però sobretot tindrem alumnes que busquin l'esforç per acabar-la, malgrat la posició que ocupin.
 S'heu fitxat que a diferència de la marató, l' avaluació sempre premia, els que guanyen la cursa (treuen bones notes) i oblida o discrimina els que no?
Penso, que com a educadors, hem de procurar trobar les eines perquè els nostres alumnes siguin capaços d'acabar la cursa i malgrat la posició que ocupin, tinguin la suficient felicitat per seguir dia a dia entrenant ja que constància i esforç són paraules claus tan en el món educatiu com en el món esportiu.

Reacciones:

0 comentarios:

Publicar un comentario