Temps de canvis

Avui era el últim dia que anava a la feina en cotxe, el proper any tornaré a agafar el metro, del parking a l'escola (5 minuts) he anat pensant en una etapa que es tancava en la meva vida i he tirat enrere en el temps recordant els 4 cursos que de la mà del meu fill petit cada dia he recorregut els carrers: un aire de nostàlgia s'ha apoderat de mi, un no voler que el temps fes la seva cursa, però per altre banda, m'he il·lusionat en una nova etapa que comença a l'escola “dels grans” i tots els canvis que a nivell familiar això comportarà.

Perquè la vida ha de ser això un conjunt de canvis que han de fer d'ella un espai on viure d'una manera il·lusionant. No m'ha agradat mai la pel·lícula del dia de la Marmota, on dia rere dia es va repetint la mateixa seqüència dels fets, no m'agrada perquè crec que la vida és un conjunt de cicles i aquests cicles s'han de d'anar tancant per donar porta d'entrada a altres.

Només vivim una vida (de moment) i estar sempre fent el mateix, i caure en la monotonia no és bo, per molta passió que trobis fent el que fas, o per molta recompensa econòmica o afectiva crec que a la vida s'ha de canviar.

Com a mestre també s'han d'anar tancant portes, tancant cercles per deixar-ne obrir d'altres, alguns nous sociòlegs diuen “sortir de la zona de confort”, sortir de la teva aula, del teu llibre de text, dels teus companys de cicle...

I penso que està arribant el moment de tancar etapes en la meva vida escolar, després de divuit anys a la mateixa escola, trobo que hi ha cercles que ja són molt vells, massa enquistats, massa rovellats, que necessiten qui hi posi il·lusió i renovació.

Però tancar portes no és sempre tasca fàcil, molts cops perquè la clau de sortida no la tens tu, i el qui la té no vol que la tanquis, d'altres perquè si tu la tanques deixes darrere la teva sortida qui pot “plorar” metafòricament la teva marxa o quedar-se sol allà dins, altres cops que tancar a porta comporta la incertesa de no saber si un altre s'obrirà o te la deixaran obrir, per això cal valorar molt la decisió perquè un cop surts tornar a entrar no és possible.

En tot cas, estic convençut que com a mestres hem d'anar canviant el nostre rol dins de l'escola, diferents assignatures, diferents curos, diferents responsabilitats perquè sinó podem tenir la sensació de viure sempre any rere any el mateix guió amb diferents actors, i aquesta pel·lícula acaba sent tant i tant
avorrida...