"Si t'atreveixes a ensenyar no deixis d'aprendre"sota aquesta gran, magnífica i inspiradora frase, agafada del lema de les jornades pedagògiques de la fundació escola Vicenciana celebrades avui, s'amaga una forta càrrega de responsabilitat del mestre.
M'agrada molt aquest lema perquè lliga profundament en l'objectiu últim d'aquest modest espai i té molt a veure en una de les meves obsessions com a mestre i de les meves exigències: la formació permanent del docent.
Les jornades a les que avui he assistit, tenien l'objectiu de conscienciar-nos de que en el camí de la innovació i la creativitat està el veritable sentit de l'escola del segle XXI. M'han agradat: m'ha agradat l'entusiasme real dels organitzadors, les conferències (que ja donaran peu a futures entrades) i l'experiència a l'aula m'ha semblat una manera més real de fer matemàtiques al segle XXI.
I ho trobo genial, trobo genial que els responsables pedagògics de la fundació on treballo, trobin aquest camí un eix central cap on anar, trobo fantàstic que ens vulguin encoratjar a fer el canvi, trobo ideal que ens ensenyin experiències diferents, ens facin conferències de persones que tenen molt clar que el rol del docent ha canviat i ha de ser diferent. Trobo motivador que ens encoratgin a sortir de la nostra zona de confort i ens animin a arriscar-nos en noves metodologies, nous espais d'aprenentatge etc etc.
Però com ja he comentat molts cops a mi no m'han de convèncer, no han de convèncer a un ma d'obra que la casa s'ha de construir d'una manera diferent, perquè al primer que s'ha de convèncer és al arquitecte.
Els mestres no som illes, som part d'un pastís que el formen altres mestres i els equips directius dels centres,i penso que són aquests últims els que han de fer el primer pas per sortir de la zona de confort, els primers que amb les seves idees, les seves propostes arrisquin, o animin a arriscar, que donin suport a les iniciatives, que no posin a pegues, que no tinguin por del que diran o de si sortirà bé o malament...
Perquè sovint, molt sovint molts mestres surten de la zona de confort i fora fa molt de fred i no troben ningú amb qui compartir el fred o una simple manta i no els queda més remei que mirar el paisatge dir que bonic és, que bonic seria i tornar altre cop cap a dins.
0 comentarios:
Publicar un comentario