un bonic conte

Avui hem fet la festa d'entrega d'orles als alumnes de sisè, és un moment important per la vida de la nostra petita escola, ja que significa dir a adéu a uns nens i nenes que en la majoria dels casos porten des dels dos anys o menys entre les parets del centre, els hem vist créixer, fer-se grans físicament, hem compartit moments d'alegries, de riures, de sortides escolars, de plors, de pors, d'aprenentatges, en resum un deu anys compartint vida molta vida.

Per això no és d'estranyar que en aquesta festa, tot aixi anat com sempre: els alumnes han preparat amb entusiasme unes actuacions musicals per sorprendre a les famílies, els mestres hem col·laborat il·lusionats colze a colze amb ells, les famílies amb l'AMPA al capdavant i com no podia ser d'una altre manera han fet un berenar espectacular, han guarnit el pati de l'escola i les cares d'emoció es reflectien en ells.
Després de l'entrega d'Orles hem compartit una estona, de la vida que deia abans, hem comentat amb els pares entre ensaïmada i croissant com s'han fet de grans aquells marrecs que ploraven a l'hora d'entrar a l'escola, hem estat xerrant de les pors que tenen del canvi d'escola, dels diferents reptes que com a pares tenen davant d'una adolescència cada cop més propera, com a mestres els hem estat explicant del que pot significar la nova Lomce... en definitiva família escola en estat més pur i més normal.
Al finalitzar l'acte, també com és costum, els alumnes y les famílies en senyal d'agraïment han fet un petit obsequi a la tutora que els ha acompanyat aquest curs, finalment les primeres llàgrimes han començat a néixer en uns alumnes cada cops més conscients que una etapa definitivament queda tancada i que mirar cap enrere provoca nostàlgia, i com sempre passa, alguns pares i mares ben dissimuladament han baixat el cap i han deixat caure una llagrimeta... l'emoció i el sentiment d'estimació cap una escola que ha estat la teva casa durant tants anys, aquella casa on han cuidat el teu fill filla, on els has deixat en mans d'unes persones que sempre les has tingut ben a prop, ara, quan veus que tot això s'acaba és ben normal que l'emoció et vingui al cap.

 Quin bonic conte acabo d'explicar... quina bonica història que a més d'un el semblarà, la realitat més normal d'una escola... Però quan un es fa gran, aprèn que els contes, no són del tot veritat, aquest conte és un gran exemple.

Aquesta història té en la seu primer paràgraf la única part de realitat. Però ja després la utopia i la fantasia prenen protagonisme, l'autèntica realitat d'aquest any ha estat una celebració ben diferent, i sobretot la relació mestres i pares a anys lluny del bonic conte que he explicat, molts pares després de les orles han marxat cap a casa, sense ni acomiadar-se, famílies que en alguns casos eren autèntics desconeguts ja que devia ser el primer cop que trepitjaven l'escola, d'altres que es limitaven a fer-se fotos amb els seus fills i d'altres que parlaven entre ells de la coronació del rei o l'eliminació d'Espanya. Lamentable la fredor general, de divuit famílies només en una he establert un diàleg ben interessant però la distància entre família i escola, que tan necessària és,  amb aquesta generació no s'ha produït,é s ben inútil buscar culpables, perquè si caiem en aquesta temptació estarem caient en el parany de fer bàndols en aquesta relació, quan no hauria d'existir-ne.

Porto gairebé 18 anys vivint dies com aquests,  amb anys que la llagrimeta que parlaven abans en més d'un mestre també prenia protagonisme,  què podem fer per recuperar-la?

 PD: Tot els millors desitjos a aquests nens i nenes de 12 anys que començaran l'ESO l'any vinent.