Les caigudes

BY joan IN No comments

Permeteu-me que continuï avui amb les metàfores del ciclisme:

         Si l'altre entrada escrivia sobre el que necessita un ciclista per encarar amb garanties un port de muntanya, i ho comparava amb el que necessita un mestre per encarar un curs, avui i arran d'una experiència viscuda, m'agradaria parlar de les caigudes.

          Doncs si, fa dos dies vaig caure, res greu, encara que a la meva edat i amb els ossos de les cames com els tinc, qualssevol caiguda té les seves conseqüències. La caiguda va ser bastant suau, de fet va ser pujant: al fer força amb els pedals, la cadena es va quedar clavada i no vaig tenir temps de treure els pedals automàtics i vaig caure amb tot el meu pes de la bici de costat, conseqüències: unes rascades a l'esquena i els colzes i un fort cop a la mà, encara que el pitjor és la cara de “tonto” que se't queda i la percepció que alguna cosa no rutlla a la bici o a la manera de fer-la anar.

      I en el món de les aules, les caigudes també formen part del dia a dia, perquè els mestres (almenys jo) no som perfectes, i hi ha dies que no arribem allà on volíem arribar perquè patim caigudes del tipus: això no ha sortit com jo pensava, o això era millor haver-lo fet així, o d'aquesta manera no he aconseguit que els alumnes aprenguessin, o d'aquesta forma els alumnes han perdut el temps... caigudes que també estan a l'ordre del dia de les relacions humanes com per exemple no connectar amb un grup, amb un alumne o un company. 

   De les caigudes se n'aprèn: de la darrere en bicicleta he après que hi ha pujades que potser hauria de treure els pedals, o que potser, encara que no vulgui, hauria de portar la bici al taller... 
  A l'escola farem bé d'aprendre també de les caigudes i després de cada una, tenir el cap fred i el cor calent per a treure conclusions i preveure com no tornar a caure, ser capaços d'analitzar els perquès i buscar solucions. 

 Finalment després d'una caiguda s'ha de ser conscient d'una cosa, que el més segur que si torno a agafar la bicicleta, un moment o altre tornaré a caure: “si no vull pols no vagi a l'era” ( sentència d'un amic meu quan li vaig explicar la caiguda) però que el més important es tornar a agafar la bici de seguida ( si el cos ho permet) 
També tinc present que el curs que comença demà, tindrà moments de caiguda, moments on no tot sortirà com jo pensava, moments que els alumnes em decebran o jo els decebré, moments que algun company farà quelcom que em faci mal o jo li faci a ell... tots aquests moments, totes aquestes caigudes formen part de la vida, formen part de l'escola. 

La clau no és aconseguir no caure, la clau no és no agafar la bicicleta, la clau, i la veritable solució és la conducta davant aquestes caigudes o aquests moments, perquè una bona actitud: Asertivitat, empatia, resilència, alegria... serà molt més que suficient per tenir prou forçes com per aixecar-te i continuar.

Reacciones:

0 comentarios:

Publicar un comentario