Des de l'altre costat

Avui començo el dinovè curs escolar en que faig de mestre, sempre a la mateixa escola i des de fa 14 anys com a tutor de cinquè o sisè, cada any és igual però diferent, igual perquè l'escola la conec, els companys si bé han anat canviant, la majoria són els mateixos i els alumnes al ser una escola d'una línia i al tenir-los a castellà el curs passat, ja els conec.
Però evidentment cada curs no comença igual: la nova llei educativa, el català, la cada vegada més desconnexió de les famílies, els alumnes vinguts de fora, la situació personal, les noves metodologies, les diferents motivacions... tot això fa més gran la nostra feina i activa el mecanisme de la sorpresa a l'hora que desactiva el mecanisme de la quotidianitat.

Malgrat tot això,  enguany no he començat igual que els altres divuit anys, aquest any he començat “veient els toros des de la barrera” o si ho veleu dir d'una altre manera, he començar a l'altre costat del riu: Avui, enlloc d'anar a rebre els nens i nenes i a les famílies avui, he fet de pare i he portat el meu nen al seu debut com a membre de P3.

 I mentre escric aquestes línies, tot esperant anar a recollir-lo, penso com de diferent és la perspectiva de pare i la de mestre, i arribo a la conclusió que seria molt diferent la relació família escola si tots els membres que formem part de la comunitat educativa ens poséssim a la pell de l'altre (empatia en estat pur), per què només així de ben segur que evitaríem la majoria de conflictes que al llarg del curs tenim.

Com a pare penso que la mestre del meu fill el cuidarà, vetllarà perquè no li passi res, intentarà ensenyar hàbits, rutines, destresses, capacitats que faran d'ell una persona més segura, que traurà del seu cap menut totes les emocions que a la vida el serviran, he de confiar en ella, no la conec, bé la conec d'un dia i una estona, i l'he confiat allò que més estimo, per nassos haig de confiar, no pot ser la meva enemiga, ha de ser la que acompanyi al meu fill.
Al mateix temps, també haig de confiar amb l'escola, confiar que l'acolliran, ser conscient que no tot serà fàcil, que hi haurà moments de tot, entendre que els meus fills no són el centre de l'univers i que formen part d'un conjunt, com a pares hem triat l'escola dels nostres fills, ningú ens ha obligat.

Aquesta petita reflexió que em faig com a pare, m'agradaria que els pares dels meus alumnes la fessin de l'escola i de mi, de fet des de que sóc pare (demà farà cinc anys) ha  anat canviant la meva visió de les famílies, em costa menys empatitzar però em costa més entendre segons quines actituds. Jo no deixaria mai el meu fill o filla a algú amb qui no confio, amb algú que penso que no farà bé la seva feina, per això em costa entendre segons quines famílies, però alhora també penso amb aquells pares que per feina no veuen els seus fills/es, aquells pares que no venen a les reunions perquè poden perdre la feina, o perquè simplement no entenen el que se'ls dirà...

M'encanta ser pare a una escola i mestre a un altre, potser econòmicament i funcionalment seria més fàcil ser mestre i pare a la mateixa escola, però què voleu que us digui, penso en els meus fills i crec que els hi anirà bé que els seus pares tinguin rols diferents, i personalment penso que jo també trauré coses positives i a la llarga podré aportar coses positives en els dos llocs.

PD: Aquesta tarda però, començo la temporada com a mestre....