nova malaltia

Hi ha mestres que pateixen una malaltia que no surt a cap “vademecum” de cap metge de capçalera ni de cap eminent investigador, és una malaltia que amb els anys, alguns docents van agafant i que un cop la tens costa molt i molt la cura i fins i tot en alguns casos no hi ha remei per a ella.

No, no parlo ni de l’estrès, ni les depressions, ni dels atacs de pànic, ni d’angoixa, res de tot això, parlo de la malaltia anomenada” enyoritis”.

En què consisteix aquesta malaltia? Com reconèixer a algun docent que pateix aquesta malaltia? Com saber si al vostre centre habita algun mestre que la té?
Molt senzill, de ben segur que coneixeu a més d’un: els mestres que la pateixen , tenen els següents símptomes: Dia rere dia estan “enyorant” temps antics, són seves frases com ara: Abans era tot tan diferent.... fa un temps això no passava... les famílies eren tan atentes... quan jo vaig començar a l’escola es respirava un altre ambient... i així dia rere dia es van autoconvencent que actualment l’educació, l’escola, els alumnes i les famílies són molt pitjors que fa anys i que no hi ha res a fer i que tot és molt pitjor.

Quins són els símptomes?
Doncs desmotivació, poques ganes de fer coses diferents, seguir el llibre de text i esperar les vacances, fer les mínimes sortides per no tenir problemes, queixar-se a tot hora....

 S’encomana? Per desgràcia si, els especialistes en aquests tipus de malalties diuen que aquests tipus de comentaris acaben convencent a les persones que envolten a qui la pateix, i que a base de repetir-les i de posar casos reals les persones acaben sumant-se a l’ “enyoritis”

 Té cura? Depèn de la persona, hi haurà qui no tingui cap ganes de curar-se, perquè és una justificació per no sortir de la zona de confort que tantes vegades he insistit que és la clau de tot mestre o també hi haurà qui faci seva la frase: pels anys que em queden... però mai s’ha de perdre l’esperança...
Perquè si que hi ha remei per aquesta malaltia: Per exemple envoltar el malalt de persones decidides a no “enyorar” i si disposades a “canviar”, envoltar al pacient de docents que tenint en compte el passat són conscients que si no volen els mateixos resultats han de fer coses diferents, persones conscients que a totes les èpoques hi ha hagut aspectes molt positius però també negatius, persones que tinguin clar que generalitzar no porta enlloc i que “enyorar” no et fa millorar la realitat existent.

 I el més important podem vacunar-nos per no caure en l’”enyoritis”?
No existeix actualment cap vacuna que sigui 100% efectiva contra aquesta malaltia, però si que els especialistes recomanen un seguit d’accions diàries perquè aquesta malaltia no s’agafi o si més no evitar els contagis massius. (imagineu una escola on tots els docents estiguessin afectats ) Algunes d’aquestes recomanacions són:

• Sortir de la zona de confort que molts mestres la tenen com a mode de vida professional.
•  La formació permanent com a camí d’un possible canvi de la manera de fer. 
• No fer el de sempre. 
• El contacte amb persones docents d’altres escoles
•  No tenir por de les xarxes socials com a vehicle de comunicació i intercanvi d’opinions 
• Tenir hobbies personals que omplin
•  Escriure un bloc de vivències 
• Viure el dia a dia com un regal.
• Descobrir les petites coses del dia a dia.
• No veure les famílies coma a enemic sinó com a acompanyants de la tasca-
• I sobretot, sobretot allunyar-se de persones negatives.... 

De moment, malgrat hi ha dies de tot, penso que no tinc encara aquesta malaltia. Per això encara que em costi el meu esforç, preocuro en la mida del possible seguir algunes de les recomanacions del prospecte de l’”enyoritis”que per cert, el vaig trobar ahir en els lavabos de l’escola ....