L'altre dia...

BY joan IN No comments

L’altre dia vaig travessar el riu i vaig poder contemplar el meu paisatge habitual disfressat d’espectador ocasional…
 L’altre dia a l’hora de repartir els papers de la pel•lícula em va tocar un paper nou i motivant….

 És a dir, dit amb altres paraules: vaig anar a la reunió de pares d’alumnes, però aquest cop amb el paper de pare, amb el paper d’espectador.
 I dic espectador, perquè un cop més, a l'igual que a l’anterior entrada, vaig escriure que reclamava una participació més activa per part dels pares en les reunions, en aquesta reunió també vaig tenir la mateixa sensació: ser espectador, ser convidat passiu…
Sóc conscient que és molt difícil ser objectiu,o ser imparcial, d’un tema on tu ja fa anys que si bé mai el domines del tot si que hi estàs acostumat, un tema on no tens el cervell buit d’informació com la majoria de pares i mares que van a la reunió, ser del mateix gremi té aquests inconvenients però també té grans avantatges.
Cal dir que era la meva primera vegada, debutava en aquest nou rol i el primer que haig de dir és que la sensació es fa estranya, i la veritat és que em costa separar i deixar aparcat el meu rol de mestre quan entro a l’escola dels meus fills, (de fet un dels molts motius que ens van empènyer a no portar els fills a la mateixa escola, va ser aquest: Ser pare i no ser mestre i pare).
En aquesta entrada no vull entrar a valorar detalladament l’exposició de l'equip de direcció ni dels mestres d’aula. Breument dir que aquestes últimes crec que van demostrar ser grans professionals i dominar el que feien, i l’equip de direcció penso que va procurar transmetre una preocupació per créixer cada dia més en tots els àmbits i personalment em transmet tres coses bàsiques: La preocupació per la formació contínua i actualitzada de l’equip docent, la constant cerca de projectes on els alumnes puguin créixer i aprendre i la certesa que l’educació en valors ha de ser un dels punts àlgids en totes les edats.

Defecte professional que diuen, sí que en vaig fitxar amb les cares, les intervencions, les paraules dels espectadors: els pares i les mares. Entenc que potser P3 a diferència de 5è on estic jo, les preguntes són diferents i les preocupacions unes altres, però sí que per l’equip de Mestres, les reaccions dels pares i mares han de donar pistes de com seran els seus alumnes i com poden ser aquestes famílies en el transcurs de la seva estada a l’escola.
Des de mares perdudes en temes que ja des de l’escola a l’hora de fer la matriculació o a la reunió de juny s’havien deixat clars, famílies insistint en el tema estrella de les escoles (l’anglès) , altres donant mil voltes al tema de portar botes d’aigua i poder-les deixar a l’escola i convertir l’aula en la nova sabateria de Sant Andreu, l’àvia estrella que parlava pel mòbil a primera fila sense cap mena de problema…
Situacions que provoquen una de dos, que les famílies tinguessin molt clar tot el que feien els seus fills, tot el que aprendrien o bé que no els importés i trobessin més important els dubtes de portar una motxilla més gran o petita. Altres famílies, la majoria, com ara jo, restaven passives sense preguntar res, el meu cas perquè sincerament no tenia res a preguntar.
En definitiva que vaig sortir de la reunió amb la confiança de saber que el meu fill està en bones mans i la creixent preocupació que les famílies no acaben d’encaixar del tot bé en el rol de l’escola, ara bé elements com els blocs d’aula, el Clik Edu són petites passes cap aquest sentit i que cal fer de manera constant i atrevida.

Reacciones:

0 comentarios:

Publicar un comentario