Armes del diable

BY joan IN No comments

Ja fa una època, que en ve al cap un pensament que em fa rodolar el cervell i reflexionar una estona i que a cops em provoca neguit i a cops incomoditat...

         Fins fa no gaire, vivia amb la percepció que fora de la meva escola no existia cap escola més; els docents que conec del dia a dia eren els meus únics referents, que el model d’escola que havia mamat de petit i seguit mamant si fa no fa en els meus anys de mestre eren el centre de l’univers i que fora d’allò la realitat era semblant i si fa no fa idèntica.
       Vivia instal·lat en una comoditat gratuïta, en un fer les coses perquè s’han de fer i perquè sempre s’han fet així. I si és clar, existien cursets, existien llibres, revistes on deixaven clar que un altre escola era possible, que una altra educació, metodologia, altres eines existien i … Però què voleu que us digui, el meu llibre, les meves fitxes, els meus exàmens del zero al deu, les meves còpies, les fileres a la classe… eren la meva tranquil·litat, la seguretat que allò era que s’havia de fer, total si tothom ho feia igual era perquè estava bé oi?

     Però de cop, ai quin sotrac: L’edat? La maduresa? Un accident? Una picada de mosquit?... Alguna cosa va provocar un terrabastall al meu cervell i va fer que la realitat en la qual havia estat vivint els darrers anys quedés estroncada i trencada en mil bocins. I a partir de llavors i fins avui, ja no visc tranquil, he conegut altres realitats, altres metodologies, altres eines, altres mestres, diferents pedagogs, altres maneres de fer, altres maneres d’aprendre, d’ensenyar, d’avaluar, de fer escola, de fer família escola, que em fan estar en un neguit constant.  Aquestes noves maneres o aquestes noves persones, em provoquen inseguretat, em provoquen ansietat, em provoquen rebelió, em provoquen uns nervis, em provoca un voler fer les coses diferent però amb por del que diran i que molts cops provoquen  mossegades de llengua  per no deixar de seguir fent com si res….

 Què ha sigut el detonant d’aquest canvi de mentalitat? Doncs si, després de moltes i moltes voltes puc confirmar que la culpa les tenen: Les maleïdes xarxes socials, el desconegut Twitter , l'inútil bloc que escric… totes aquestes tres funestes armes mortíferes han provocat que ja no sigui el mestre d’abans; que ja no visqui tranquil amb el meu Santillana (perdó sr llibre)

 M’agradaria ser  com Don Quixot i que com les seves germanes, algú em tirès a la foguera totes aquestes poderoses armes que m’han capgirat el cervell, que m’han fet entendre que estem educant a nens del segle XXI amb el pensament de mestres del segle XX, a la foguera el twitter i tots els Mestres que m’han ensenyat altres realitats , a la foguera totes les realitats d’altres escoles que utilitzen mètodes perversos com ara treballar per projectes o fer servir els mòbils (una altre eina del diable), a la foguera els Canals del Facebook d’escoles que comparteixen activitats per les famílies, a la foguera al bloc que m’ha fet pensar i escriure històries horribles, que m’ha fet buidar en un ordinador els pensaments d’un boig…

En definitiva, potser vivia millor abans (segur que si, sense dubte) però que voleu que us digui, prefereixo de tant en tant tenir maldecaps incòmodes i seguir carregant les armes del diable per sentir-me que formo part d'un col.lectiu que troba amb la incomoditat la seva raó per seguir creixent.

Per alguna cosa he fet i segueixo fent de Llucifer als Pastorets… (per cert dia 14, 20 i 21 de desembre al Casal Font Fargues)

0 comentarios:

Publicar un comentario