Ser mestre i pare ( 1a part)

BY joan 2 comments

L'edat et fa veure les coses, les situacions, les relacions, les perspectives, els encerts, els fracassos... d'una manera diferent, entenc que no és el mateix la visió d'un mestre novell de 22 anys que d'un de 45 amb més de 20 anys d'experiència docent.

Aquest procés de canvi, tothom el pateix, d'una manera diferent de ben segur, però el pateix. Però penso, que es un canvi inconscient molts cops, la persona a mida que avança en edat va adquirint més experiència en allò que fa, més seguretat, però que aquesta edat no necessàriament et provoca un canvi radical en la manera de fer o de ser. Parlo en primera persona? Evidentment, cada persona és diferent, però m'atreveixo a insinuar-lo.

Però el que veritablement canvia la perspectiva de moltes coses (jo diria que de totes) és quant ets pare o mare, i això sigui a l'edat que sigui, penso que la realitat es transforma i el que abans segur que era blau ara potser t'ho mires i és d'un verd claret. Amb això vull dir, que un mestre porti 10, 15 o 30 anys fent d'educador, quan és pare o mare la seva visió de l'educació per força ha de canviar i aquests canvi segurament provoqui diferents connotacions en la tasca del dia a dia.

Quan un és pare vol el millor pels seus fills, vol que el metge solucioni tots els problemes de salut que pugui tenir, vol que la cadireta del cotxe resulti la més segura del mercat, vol que ... en definitiva el millor per la persona que més estima... i quan arriba el moment d'anar a l'escola? Doncs buscarà l'escola que millor eduqui al seu fill. Doncs si tot això ho té clar, el pare-mestre, la seva tasca diària ha de millorar per força, per què? Doncs perquè voldrà educar, ensenyar, estimar, transmetre valors, educar en definitiva de la mateixa manera que l'agrada que ho facin al seu fill.

   Personalment des de que sóc pare m'he fet la mateixa pregunta molts dies a l'escola? Sóc el mestre que m'agradaria que els meus fills tinguessin? Faig les classes de la manera que m'agradaria que al meu fill les rebés? Transmeto, emociono, educo com el/la mestre dels meus fills m'agradaria que ho fes? Totes aquestes preguntes per força provoquen un malestar positiu, un inconformisme, un voler fer les coses d'una manera diferent. SI, penso que ajuda molt ser pare o mare a la tasca de mestre, a part t'adones de moltes coses que abans no feies, te n'adones que la importància que molts cops donem a l'escola es relativitza, que els nens i nenes viuen el moment però que després tot passa...

 Ajuda a ser un mestre diferent el fet de ser pare, amb això no dic que hi hagi molts bon mestres que no siguin pares, o molts mals mestres que ho siguin, però estic convençut que molts pares o mares que m'esteu llegint estareu d'acord amb mi que l'educació es veu diferent.

Encara però, que la visió de l'educació canviï no tot es flors i violes, el temps, aquest veritable ser monstruós que ens menja, també intervé quan ets pare o mare oi que si?

2 comentarios:

  1. Totalment d.acord!!!! Jo fa 5 anys q soc mare i 5 anys q soc una mestra nova.

    ResponderEliminar
  2. Al final, ser pares ens fa millors persones en tots els àmbits, fins i tot en l'àmbit professional, oi? I especialment en el nostre en el qual estem en contacte amb persones. En fi, molt bona reflexió, com sempre! Vagi bé, Joan!

    ResponderEliminar