Viure d'esquenes

BY joan IN , 6 comments

        No entenc com encara avui en dia hi ha docents que viuen d'esquena a les xarxes socials i que basen la seva tasca diària en la seva pròpia experiència o en el que veuen fer als altres companys d'escola. D'altres, una mica agosarats, potser s'inspiren en algun curset aïllat d'estiu o en alguna xerrada puntual. No entenc com en ple segle XXI, hi hagi docents que perdin els milers d'oportunitats de formar-se dia a dia amb el que ofereix la xarxa: Opinions, debats, punts de vista oposats, recursos, noves metodologies, experiències... les xarxes socials són un pou inabastable de riques experiències.

Potser és desconeixença, potser és por, potser és mandra, potser és falta d'inquietud, no ho sé, però el que sí que és cert, i en això fins i tot els més escèptics en el món digital estan d'acord, és en el fet que l'educació cada dia va de mal en pitjor. 
Però, potser sí que ho entenc, perquè ben mirat.... Viure d'esquena a la realitat digital, aquesta realitat en la qual personalment convisc cada dia, ofereix unes avantatges al qui hi viu d'esquena, que són interessants: En primer lloc, un arriba a pensar que el que ja fa anys que fa, ja deu estar bé, total, segueix el llibre i punt, total, amb els continguts que s'han de donar ja està bé, total, amb l'actitud dels nens i nenes massa fem, total, amb el passotisme dels pares... total... Total, que millor viure d'esquena a la finestra del Twitter, Linkedin... molt millor, ja que així la meva realitat serà inqüestionable, la meva experiència de 20, 30... anys educant serà la mare dels ous i ningú amb menys anys d'experiència que jo podrà qüestionar.
Un altre avantatge és la seguretat, els que vivim immersos en les xarxes, vivim plens d'incerteses, plens de neguit perquè observem altres realitats, altres possibilitats d'educar que al nostre centre, o amb els nostres recursos som incapaços de portar a terme. Això et fa patir, et fa estar insatisfet amb tu mateix. 
No em sento millor mestre d'ençà que comparteixo amb altres docents de la xarxa la meva realitat docent, no em sento millor mestre d'ençà que conec altres realitats metodològiques, no em sento millor mestre perquè faci servir més l'ordinador que altres... no és qüestió de sentir-se millor o pitjor, més vàlid o no, és qüestió de procurar donar respostes.
Els nostres alumnes amb les seves actituds a l'aula, amb les seves desmotivacions, amb les seves manques d'atenció, amb les seves poques ganes de treballar... ens estan demanant a crits un canvi. Aquest canvi mai arribarà però, si encara estem convençuts que fent el de sempre aconseguirem arreglar la situació. La solució no està allà fora... està en les nostres ganes i en la nostra convicció de canviar-la.

 Aquesta necessitat del canvi és la que provoca que ja fa gairebé dos anys que existeixi aquest bloc. Un bloc que va néixer amb la finalitat de construir el meu PLE, de fer un recopilatori d'eines que m'ajudessin a seguir aprenent, però que a poc a poc ha anat derivant en un forat virtual on buidar les meves humils reflexions sobre l'entorn educatiu que em toca viure. 
M'agrada compartir aquestes reflexions amb els meus companys de viatge, m'agrada saber que no tothom les comparteix i m'agrada saber que potser hi ha algú que sí. Els companys de viatge els he trobat a les xarxes socials. Companys d'aquí i companys docents de més enllà, però gairebé tots amb el mateix comú denominador: La creença que una altra realitat educativa no sols és necessària sinó que és possible.
Una de les grans troballes del twitter ha estat Jordi Martí (@xarxatic) el seu bloc m'ha fet aprendre, m'ha fet indignar, m'ha fet somriure i m'ha fet enfadar, m'ha fet empatitzar i m'ha fet enrabiar, com molts altres docents, en Jordi està indignat amb el món educatiu i ho plasma meravellosament en els seus escrits. Darrerament, m'ha obert la porta de casa seva (el seu bloc) on des de fa uns mesos faig algunes col•laboracions. Tot un honor i un privilegi... 

Una altra prova és que en això de les xarxes deu ser millor viure d'esquena a elles que no pas... 




Reacciones:

6 comentarios:

  1. Moltes gràcies per les teves paraules però, com ja t'he dit en més d'una ocasió, la troballa va ser meva. Costa molt trobar persones que, tanmateix opinar de forma diferent sobre alguns temes, permetin que el diàleg sigui profitós. En aquest cas, tu has estat una d'elles. Un gran descobriment gràcies a les xarxes socials. Unes xarxes que permeten, per sort, un aprenentatge permanent si un sap com utilitzar-les.

    Per cert, l'honor i el privilegi és meu i dels lectors de xarxaTIC. Un bloc que ha deixat de ser meu (fa temps que ho va deixar de ser) per ser, en part, teu.

    Una forta abraçada.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. El aprendizaje permanente como bien dices es la clave del posible cambio educativo.
      No es cuestión de connvertit esto en un peloteo constante, pero el placer es mio por poder compartir mi camino con usted...

      Eliminar
  2. Molt d'acord, Joan. És una llàstima que molts companys no aprofitin els recursos que t'ofereixen les xarxes socials i internet, en general. Mil-i-un projectes sorgeixen al món digital. Jo, al menys, no me'ls vull perdre. Només una cosa, tot i les recorrents emprenyamentes i decepcions, jo no crec que cada cop estiguem pitjor. Com diria aquell, "Al loro, que no estamos tan mal!" Per cert, molt encertades les "reformes" a casa teva! Una abraçada!

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Tens raó Ramon, molts cops els núvols no em deixem veure el sol o les estrelles, depèn del dia suposo.
      Les reformes no et pensis, tenen retractors...

      Eliminar
  3. Tens una nova lectora!! Encantada de compartir i rebre el que es comparteix. Ens veiem a twitter!

    ResponderEliminar
  4. Así es Joan, totalmente de acuerdo, buscar esas respuestas es lo que debería movilizarnos en las redes y en nuestros claustros.
    saludos!

    ResponderEliminar