Mestre i pare

BY joan IN No comments

      Ja he escrit més d’un cop en aquest bloc, una de les meves sentències preferides a l’hora de parlar sobre el paper de mestre: La visió o el fet de ser del mestre canvia justament en el moment que ets pare o mare. Aquesta cita, no és compartida per molta gent, que pensa que la vocació de mestre és invariable a la condició de ser progenitor. No entraré en aquest debat, però sí que estic convençut que la manera de pensar, actuar o sentir la tasca educativa canvia quan passes a formar part del club selecte dels pares o mares. Com deia aquell, ni millor ni pitjor, diferent.

     I això es va traslladant a les petites i grans coses que conformen l'espai educatiu: El tracte amb els alumnes, la manera de fer les classes, la manera d'avaluar als alumnes, la relació amb els pares del dia a dia, les reunions individuals i col·lectives amb ells. Perquè jo penso que, deixant de banda tot els professionals que hem de ser (i com més millor) no podem perdre de vista que estem entre nens i nenes, que tractem persones, i cada persona és un món diferent i que per molts llibres que llegim, moltes xerrades que escoltem i molts cursos que fem, el vessant humà i d'habilitats socials és molt present a la nostra feina i aquesta no és mai la suma exacta, dos i dos molts cops no fan quatre. Per això, davant de cada petita peça de puzle que conforma el dia a dia de l'escola, sempre procuro abans d’emprendre cap decisió o abans de preparar qualsevol activitat, respondre'm a les següents preguntes (bàsiques si voleu) però personalment altament efectives: 
  • M'agradaria que al meu fill el tractessin així com jo tracto als alumnes?
  •  Li ensenyessin de la mateixa manera que ho faig jo? 
  • L'avaluessin així, utilitzant aquests criteris?.... I per altra banda: 
  • M'agradaria que a l'escola del meu fill m'obrissin les seves portes d'aquesta manera? 
  • Em tractessin d’aquesta? 
  • Em deixessin participar d’aquesta altra? 
       Donar respostes a aquestes preguntes em fa sentir la necessitat de plantejar-me el dia a dia d’una manera més exigent, més diferent, més compromesa, més intensa i sobretot, sobretot més empàtica. Com a mestre d’uns nens que entren per primer cop a la meva aula, he de ser conscient que són el més important que tenen unes persones al món, unes persones que han deixat al seu fill a una porta oberta i que han vist que aquesta porta es tancava i que deixaven de saber per unes hores que esdevenia a l'entorn d'aquesta persona menuda i estimada.
        En el cas de nens i nenes de P3 o encara més petits, la situació és molt més exagerada, plors de nens i nenes i alguna llagrimeta d’una mare o pare mal dissimulada s’escampen per les portes els primers dies de classe. Però també i encara que a mesura que els nens es fan més grans, els plors s’evaporen i sembla que més aviat els pares tenen una sensació d’alliberament quan es tanca la porta no hem de deixar de ser conscients que el tresor més valuós que tenen queda allà dins amb nosaltres. 

       I és que com a educadors hem de tenir present aquesta situació, si, és clar que hem d’ensenyar, hem d’educar, hem de posar normes, hem d’exigir, hem de ser rígids, hem de ser mestres de vint-i-quatre alumnes o més, però mai crec que hem de perdre la capacitat d’empatitzar amb les famílies i els nens i nenes que tenim demà. Hem de tractar amb el millor dels nostres respectes, amb la millor de les nostres cares i amb el més gran somriure als tresors dels pares i mares. 

       Cada nen és un món, igual que cada família també ho és: un món ple de dificultats, un món ple d’incoherències, un món ple d’esperances, d’èxits i de fracassos, de penes i d’alegries, i nosaltres com a escola hem de ser capaços d’acollir totes aquestes realitats de mons diferents i integrar-les en el funcionament de la classe (quin repte més excitant i complicat a l’hora). 
  
       Penso que, com a escola, ens deixem portar molts cops per la inèrcia dels temporals diaris, ens deixem portar per la nostra faceta de jutges de la societat i ens limitem a expulsar els problemes per dirigir-los cap a les famílies o la societat o l’administració. Potser per això, i potser perquè tinc dos nens, cada vegada que sento un comentari despectiu cap a un nen o una nena, un comentari degradable vers un pare o una mare, no puc deixar d'entristir-me i pensar que potser en un altre escola també estan pensant així del meu fill o filla o de mi.



 

Reacciones:

0 comentarios:

Publicar un comentario