DEU ANYS

BY joan No comments

Doncs no, en aquesta entrada tampoc tornaré a parlar de l’escola, tampoc tornaré a parlar d’educació, avui em prenc la llicència de parlar de mi.
 
I ho faig perquè d’aquí unes poques hores, quan estigui a punt d’acabar el dia farà ja deu anys que vaig tenir l’accident de moto. Deu anys ja són molts d’un accident que va marcar, està marcant i en certa forma seguirà formant part de la meva vida.
 Posant totes les coses que han passat en aquests deu anys en una balança trobo que per un costat: He perdut una tieta, he deixat de jugar a futbol sala, he deixat de fer d’entrenador, he deixat de córrer, he deixat de ser mestre d’educació física… però també en aquests deu anys: M’he casat, he tingut dos fills i també tres nebots, he conegut gent molt maca, he canviat les classes al pati per les classes a l’aula, he fet de la meva feina la meva passió i he tornat a recuperar les sortides en bicicleta.
Vist des d’aquesta perspectiva és innegable dir que les coses positives han de pesar més que les negatives.
 
Així doncs, avui, com cada dissabte des de fa més d’un any, he agafat la bicicleta de carretera, però avui no era un dia qualsevol, avui cada pedalada dels 100 kilòmetres que he fet ha estat un cant a la vida, cada moment de les quatre hores que he estat a sobre de la bici he vist passar la pel·lícula de l’any de patiment, he tornat a agrair a la vida l’oportunitat de deixar-me tornar a començar i sobretot m’he fet el ferm propòsit que l’any proper quan en aquesta data celebri els 11 anys i torni a sortir a la carretera hauré fet  el possible per acomplir els dos grans reptes d’aquest any:
  • Estar a l'alçada del nou repte professional que he començat.
  • Aconseguir acabar una gran prova de fondo de bicicleta de carretera.
Res més. i com sempre com a ritual de cada 12 de novembre, la primera cançó que van sentir les meves orelles dos dies de despertar del coma, tota una premonició. Encara avui, he tornat a plorar a l’escoltar-la.
 
 

0 comentarios:

Publicar un comentario