No m'agrada anar al gimnàs

 No entenc la vida sense esport, sense exercici físic, sense suor, sense aquell punt de patiment ni sense l’adrenalina que suposa assolir una fita. I, malgrat tot, no m’agrada el gimnàs.

No m’agrada tancar-me en un espai i no sentir l’aire a la cara. No m’agraden les classes dirigides ni tampoc la sala de musculació, envoltat de màquines, pesos i miralls. Jo prefereixo sortir a córrer, pedalar o caminar per Collserola. Necessito avançar, descobrir camins, notar el fred o la calor i veure com el paisatge va canviant al meu voltant.

Però, tot i això, intento obligar-me a anar al gimnàs dos cops per setmana. Bé, almenys un. Bé… almenys ho intento.

Per què? Perquè la teoria me la sé molt bé. A mesura que ens fem grans, el treball de força ajuda a conservar la massa muscular, enforteix els ossos, millora l’equilibri i ens permet mantenir l’autonomia. També contribueix a prevenir lesions i caigudes i a reduir el risc de patir determinades malalties.

La teoria, per tant, és clara. Una altra cosa ben diferent és posar-la en pràctica. Sobretot quan cada màquina del gimnàs sembla recordar-me que podria estar pedalant per Collserola, corrent entre arbres o, simplement, respirant aire lliure.

Durant molt de temps he pensat que amb la formació docent em passava una cosa semblant.

En la nostra feina, formar-nos és essencial per continuar exercint amb professionalitat. De la mateixa manera que el treball de força ajuda a mantenir el cos preparat, la formació ens permet conservar la curiositat, el criteri i la capacitat de revisar la nostra pràctica.

Porto molts anys fent de mestre. L’experiència m’ha proporcionat recursos, seguretat i una certa intuïció per interpretar què està passant a l’aula. Amb el temps aprenem a llegir els silencis, a anticipar conflictes i a detectar quan una activitat no funciona, encara que sobre el paper semblés magnífica.

Però l’experiència també comporta un risc: acabar confonent allò que coneixem amb l’única manera possible de fer les coses. Repetir una pràctica durant molts anys no la converteix necessàriament en una bona pràctica. De vegades, senzillament, vol dir que fa molt de temps que la repetim.

Vivim, a més, en un món que canvia a un ritme que costa d’atrapar i encara més de seguir. Canvien les tecnologies, les maneres de comunicar-nos, els models familiars, les necessitats dels infants i la nostra relació amb el coneixement. Continuar formant-nos, per tant, és imprescindible.

Però potser he comès el mateix error que cometia amb l’exercici físic: confondre una necessitat amb una única manera de satisfer-la.

El gimnàs és una manera estructurada de treballar la força, però no és l’única. De la mateixa manera, els cursos són una forma de continuar aprenent, però tampoc no representen tota la formació possible.

Hi ha cursos que ens remouen, ponents que ens obren finestres i formacions compartides que ens permeten aprendre dels companys. Com en un bon entrenament, comptar amb algú que ens orienti pot ajudar-nos a arribar allà on sols potser no arribaríem.

Però també hi ha una altra formació més discreta i quotidiana. No segueix un itinerari establert ni acostuma a donar certificats. Surt a explorar camins i carreteres, no sempre sap exactament on arribarà i avança a partir de les necessitats i les inquietuds de cadascú. És menys ordenada i més difícil de mesurar, però sovint està molt connectada amb la realitat de l’aula.

És l’article que un company ens envia per WhatsApp i que ens deixa pensant. És un recurs que descobrim al compte d’Instagram d’una mestra de l’altra punta del país i que decidim adaptar. Són els referents educatius que seguim a X i que comparteixen lectures, experiències, dubtes i propostes. És una conversa improvisada al passadís, una recomanació durant l’estona del cafè o aquella pregunta que ens emportem a casa després d’un dia complicat.

És el que jo anomenaria una formació de formiga. Petites aportacions que anem recollint i portant fins a l’aula, on comprovem si realment ens serveixen. Algunes queden oblidades en una carpeta o entre les publicacions que hem desat. Però unes quantes arrelen i acaben modificant, gairebé sense adonar-nos-en, la nostra manera de mirar els infants o d’entendre la feina.

Ara bé, sortir a explorar també exigeix criteri. No tots els camins porten enlloc ni qualsevol proposta compartida a les xarxes es converteix automàticament en una bona pràctica. Les xarxes poden acostar-nos experiències valuoses, però també modes, simplificacions i receptes sense fonament. Com quan sortim a córrer o amb bicicleta, cal saber orientar-se, contrastar la informació i, de vegades, estar disposats a fer mitja volta.

Llegir articles, seguir referents o desar recursos no significa necessàriament formar-se. De la mateixa manera que entrar en un gimnàs no ens posa automàticament en forma, acumular informació tampoc no ens converteix en millors docents. Cal seleccionar, contrastar, provar i revisar. Cal permetre que allò que descobrim ens faci preguntes i que aquestes preguntes acabin provocant decisions conscients dins de l’aula.

Potser els cursos ens ofereixen un punt de partida, un mapa o l’acompanyament d’algú que coneix el terreny. La formació quotidiana ens permet sortir a explorar-lo, trobar els nostres camins i adaptar el recorregut a allò que necessitem. No són dues maneres oposades de formar-nos, sinó dues formes que es poden complementar.

Perquè la formació no és un complement de la feina docent: forma part de la mateixa feina. Però això no significa que només es produeixi en un curs, davant d’un ponent o dins d’una aula. També ens formem quan busquem, compartim, provem, ens equivoquem i revisem allò que fem.

Potser, al capdavall, no és que no m’agradi formar-me. Potser és que he entès que no hi ha una única manera de fer-ho. De vegades necessito el gimnàs: un espai, un programa i algú que m’orienti. D’altres, necessito sortir a l’exterior i construir el meu propi recorregut.

Continuaré anant al gimnàs, perquè sé que treballar la força em convé. Bé, almenys ho intentaré. Però tant en l’esport com en l’educació, procuraré no perdre mai les ganes de descobrir què hi ha darrere del pròxim revolt.