Per què continuo escrivint?

 L’altre dia parlava amb un autor que té molts seguidors a les xarxes i que per a mi és un referent. Em deia que cada vegada publicava menys articles al seu blog perquè, segons ell, la gent prefereix veure vídeos i escoltar les històries abans que llegir-les. Em va fer pensar, perquè també veig com baixen les lectures dels meus articles. No sé si podem dir que la gent ja no llegeix, però quan dediques hores a escriure i veus que cada vegada et llegeixen menys, et preguntes si té sentit continuar.

Escric en aquest blog, on comparteixo sobretot reflexions sobre educació, i a la web de Collserolejant, on publico les recerques històriques. En el cas de Collserolejant, mentre disminueixen les lectures a la web, augmenten les interaccions a les xarxes socials. Hi ha interès, però no sé quants dels qui reaccionen a una publicació acaben llegint l’article.

Llavors, per què continuo escrivint?

Seria fàcil dir que ho faig perquè m’agrada i que les visites no m’importen. Però no seria del tot sincer. Si dedico hores a escriure un article i el publico, és perquè espero que algú el llegeixi. M’agrada que un altre mestre em digui que allò també li passa, que no ho havia pensat d’aquella manera o que no hi està d’acord. I quan un text passa gairebé desapercebut, em sap greu. Segurament també hi ha una part de vanitat en tot això. No crec que calgui dissimular-ho.

Però abans de publicar hi ha alguna cosa que m’ha fet venir ganes d’escriure. Sovint és una conversa, una situació que he observat o alguna cosa que he llegit i que em costa treure’m del cap. A l’escola passen moltes coses i no sempre tenim temps de parlar-ne amb calma. Resolem el que és urgent i continuem amb el que toca. Algunes preguntes queden pendents, i jo en recupero unes quantes quan em poso davant de l’ordinador.

Escriure sobre educació m’obliga a repassar què penso de la feina que fem. Quan parlo de l’exigència, de la formació dels mestres o de la nostra capacitat d’acceptar una crítica, també m’hi he d’incloure. Puc estar reclamant que revisem una manera de fer i no haver-me preguntat prou per què jo continuo fent les coses d’una determinada manera. Posar-ho per escrit fa més difícil passar de puntetes per aquestes contradiccions.

A vegades començo un article convençut del que vull dir i, a mesura que l’escric, he de rectificar. Un argument no s’aguanta tant com em semblava o una afirmació és massa contundent. Intentar explicar-me m’ajuda a veure si allò que defenso té prou fonament o si m’he deixat portar per una primera impressió.

També intento anar més enllà d’una situació particular i veure si allò que passa en una escola pot reflectir una realitat més compartida. Però entenc que és complicat. Les escoles comparteixen uns objectius, però cadascuna té unes famílies, uns infants, un equip i unes circumstàncies que la fan diferent. Que jo hagi observat una cosa en un centre no vol dir que passi a tot arreu.

No tinc la intenció de jutjar la feina de ningú, tot i que entenc que alguna de les meves reflexions es pugui llegir així. Observo i escric amb el bagatge que em donen la formació i els anys d’experiència. Això em permet tenir un criteri, però no em garanteix tenir raó.

Per això m’interessa compartir-ho. Un mestre d’una altra escola pot explicar-me una experiència que qüestioni el que escric o fer-me adonar d’alguna cosa que no havia tingut en compte. També em pot passar llegint els articles d’altres docents. És una manera de continuar aprenent de la feina, més enllà del que cadascú viu a la seva aula.

A Collserolejant escric per deixar documentat el que vaig trobant sobre una casa, un camí o les persones que hi van viure, perquè algú ho pugui consultar i completar. Aquí escric sobre una feina que fa anys que faig i que encara em genera preguntes. Poder-les pensar amb calma i contrastar-les amb altres mestres ja és un motiu per continuar, encara que em llegeixi menys gent.

De moment, encara em passa que veig alguna cosa, hi dono voltes i penso: d’això en voldria escriure. Després ja vindran els dubtes, les correccions i les estones buscant com dir-ho. I, quan ho publiqui, tornaré a mirar si algú ho ha llegit.