Què hem deixat al gimnàs?

 Les persones de la meva generació tenim algunes coses en comú. Una d’elles són els traumes que ens ocasionava el salt de poltre quan, de petits, fèiem «gimnasia». En castellà de l´època, evidentment. Allò que avui en diem educació física.

Posar-se davant d’aquell monstre amb potes suposava una pujada d’adrenalina i un nerviosisme que et recorria el cos de dalt a baix. La cursa a tota velocitat cap a ell era un brindis al sol. Corries resant —en aquella època era un recurs habitual per demanar forces— perquè no t’estampessis de morros, com havies vist que li passava a algun company.

Qui no havia agafat alguna vegada la velocitat pròpia d’un reactor i, quan ja era a pocs centímetres del «bitxo», havia fet una frenada en sec i avortat l’operació? De cop, els peus decidien que fins allà havíem arribat.

Altres vegades, però, posseït per una força sobrenatural, o encoratjat perquè la noia que t’agradava estava mirant, acabaves saltant. I respiraves alleugerit quan el teu cos aterrava a la colxoneta verda, amb aquella olor de pols acumulada. Havies sobreviscut. I, amb una mica de sort, fins i tot havies quedat bé.

Amb el pas dels anys, aquell nen que amb prou feines aconseguia passar per damunt del poltre es va fer gran i va decidir estudiar magisteri en l’especialitat d’educació física. No pas perquè fos un gran gimnasta, com ja us podeu imaginar. Sort que durant la carrera no van aparèixer ni poltres, ni anelles, ni cap altre d’aquells elements de tortura. Tombarelles i poca cosa més.

Tota aquesta introducció no és per atabalar-vos amb una autobiografia, que tampoc despertaria gaire interès, sinó per parlar d’un canvi que he anat observant al llarg dels anys. Primer com a mestre d’educació física i, després, veient les classes dels companys i companyes.

En les escoles que he conegut, vam anar deixant enrere aquell poltre que ens posava al límit de les nostres pors i de les nostres possibilitats. Vam passar a treballar les capacitats físiques i les habilitats motrius amb propostes més adequades a l’edat dels infants. El joc va anar guanyant protagonisme com a manera de moure’s, aprendre i gaudir fent exercici.

I penso que aquest canvi ha estat molt positiu. Descobrir que moure’s pot ser divertit, que pots fer exercici sense passar por ni sentir-te jutjat pels altres, és un guany que no voldria perdre. Tant de bo jo hagués pogut acostar-me a aquell poltre amb més confiança i menys neguit.

Però, alhora, em pregunto si en aquesta transformació hem deixat alguna cosa pel camí.

Recordo la por abans de saltar, però també l’alleujament després d’haver-ho aconseguit. Aquella sorpresa de comprovar que havia pogut fer una cosa que, uns segons abans, em semblava impossible. No calia passar aquell mal tràngol per sentir-la, però aquella satisfacció també formava part de l’experiència.

I és això el que em fa rumiar: hem sabut conservar el repte, l’esforç i la superació mentre canviàvem la manera de fer? O, en algunes ocasions, les ganes que els infants s’ho passin bé ens han fet deixar aquests aspectes en un segon pla?

I aquí és on surto del gimnàs i entro a l’aula.

També a l’aula hem anat buscant propostes més adequades als infants, més participatives i més engrescadores. Hem après a tenir més en compte els seus ritmes, les seves necessitats i com se senten mentre aprenen. Ho considero un avenç.

Soc el primer que defenso que l’escola ha de ser un entorn segur per als infants. Un lloc on no tinguin por d’equivocar-se ni se sentin rebutjats quan alguna cosa no els surt. Un ambient que els doni confiança per créixer, aprendre i atrevir-se a afrontar nous reptes.

Però, en les ganes de crear aquest ambient, potser hem deixat en segon pla que els infants aprenguin a exigir-se a si mateixos. I em pregunto si, de vegades, els hem ajudat més a quedar-se en allò que ja els resulta còmode que a atrevir-se amb allò que els costa.

Hi ha lectures que demanen tornar enrere perquè no les hem entès. Problemes que no es resolen al primer intent. Textos que cal revisar i reescriure. Aprendre també és passar per aquests moments, que demanen insistir i no sempre ofereixen una satisfacció immediata. I potser el gust per aprendre es construeix, en part, descobrint que podem sortir-nos-en, encara que al començament ens costi.

Quan parlo d’exigència, penso en això: esperar que els infants avancin, donar-los eines i demanar-los que les facin servir. Ajustar el repte a les seves possibilitats i ajudar-los a anar una mica més enllà. Que puguin equivocar-se sense vergonya i tornar-ho a intentar amb alguna cosa més que abans: una pista, una explicació, una estratègia.

Potser l’equilibri que busquem passa per aquí: que se sentin prou segurs per intentar allò que encara no saben fer i que nosaltres mantinguem la confiança que poden aprendre a fer-ho, amb l’ajuda i l’esforç que calguin.

Potser la meva mirada ho simplifica massa. Però em pregunto si, amb tot el que hem guanyat, hem sabut conservar aquella empenta per intentar allò que encara ens costa.

No enyoro la por davant del poltre. Sí que voldria que tots els infants poguessin descobrir aquella sensació de «em pensava que no podria i ho he aconseguit». I que, quan es trobessin davant del següent repte, tinguessin una mica més de confiança per intentar-ho.