Amants i amors a l'escola

Es veuen però sovint dissimulen , enyorant la nit de passió vívida amb passió desfermada... mirades furtives enmig dels passadissos de l’escola, patadetes a sota la taula en reunions inútils, rialletes amagades darrere la llibreta de les reunions de claustre, notetes en tinta de suc de llimona a les sessions d’avaluació…
      Sí, la relació entre la improvisació i la creativitat és una relació prohibida, una relació mal vista, una relació que està condemnada al fracàs en moltes escoles i en l'àmbit de l’educació estructural. Però la creativitat és molt tossuda i no vol renunciar a l’amor de la seva vida, o a tenir una aventura furtiva i apassionada amb la improvisació… i no sap què ha de fer.
       La creativitat apareix allà a on menys te l’esperes: pot aparèixer a la parada de l’autobús observant els jocs dels nens, potser al vagó del metro de bon matí, tot fitxant-se en la cara de molta gent mirant el mòbil, o amb la cara d’il·lusió d’un lector passant les pàgines d’un llibre (si, encara existeix qui llegeix al metro). A la platja de vacances, a la muntanya amb la bicicleta… tot espai és bo perquè la creativitat faci la seva aparició i es marqui un detall.
      Tot i això, la creativitat també necessita algú o quelcom que l’ empenyi, necessita d’on treure la seva inspiració i aquesta inspiració és la font d’on veu tota creativitat: llibres, Twitter, diaris… La creativitat està ben vista a l’escola, passeja orgullosa pel mig de mestres, alumnes i pares… té molts admiradors, moltes escoles es barallen per tenir-la. Com més presència té a l’escola, aquesta més prestigi té. La creativitat però, no viu del tot feliç, doncs té als centres escolars dos companys que sovint li volen fer la guitza:
      Una és la senyora programació que és una autèntica Rottenmeier, molts cops crida a l´ordre a la creativitat per advertir-la que tot té un límit i que les coses s’han de fer quan toquen , que ser creatiu està molt bé, però s’han d’acabar els llibres de text, s’ha d’acabar el que s’ha programat al principi de curs, que si avui toca divisions de dues xifres res de sortir al patí a contar els ocells i les seves potes.        L’altre company que no pot veure gaire a la creativitat és el currículum, aquest setciències que creu que és santo santorum de l’escola (de fet per a molts mestres ho és) i que fora d’ell no hi ha cap més veritat, s’hi ha de fer el què ell diu i molts cops tal com ho diu… així doncs com ja comprendreu la creativitat i el currículum sovint tenen els seus punts de vista enfrontats.
     Tot i així la creativitat anhela, somia, que un dia el senyor currículum li faci cas, l’escolti, s’assegui amb ella, la convidi a un cafè...
   I finalment apareix en escena la improvisació, aquesta sí que apareix quan menys té l’esperes, apareix en mestres massa ocupats en donar conversa a la creativitat i fugir de les veus monòtones, avorrides i molts cops obsoletes del senyor currículum i la senyora programació. Apareix en mestres cansats de tenir resultats frustrants per sempre fer cas al que diuen aquests dos personatges, i sí, aquesta improvisació a vegades juga males passades, ja que algunes vegades que hauria d’aparèixer no ho fa i llavors…
     La improvisació i la creativitat tenen una relació d’amor i odi, la creativitat és del tot conscient que aquesta atracció és del tot fugaç i que no té futur. Ella, en secret, està enamorada del currículum, sap que amb ell sí que pot tenir un futur… malauradament aquest últim a moltes escoles és massa rígid i no transmet cap sensació d’apropament.

     Una altra escola és possible si deixem les finestres obertes de bat a bat perquè la creativitat entri, sigui capaç de seure amb el senyor currículum, prenguin una copa de cava i amb música de fons neixi una veritable història d’amor.
      Llavors no hi haurà Rottenmeier que valgui, i tindrem una senyora programació guapa, jove i ben plantada.