La vida es fa només de moments, moments que sovint ens costa valorar, però hi ha un instant quan te’n adones d'això, la vida no et deixa tornar enrere:
Obrim les portes a la darrera setmana del curs escolar i comencem a tancar les finestres del que ha estat un curs ple de moments i de vida compartida. Com cada any tocarà acomiadar-se dels alumnes que han compartit amb tu el mateix espai i la mateixa realitat diària. Sobretot d'aquells nens i nenes de dotze anys que acaben una etapa com és la primària per pujar al vaixell de la secundària, i navegar per altres mars i atracar a altres ports fins ara desconeguts.
A les escoles com ara la meva, que amb la primària acaba el seu pas per ella, aquesta última setmana té un fort component emocional pels alumnes de sisè. Per molts d'ells, després de més de 10 anys de veure les mateixes parets, el mateix pati, saludar a les mateixes persones dia rere dia, ara tocarà acomiadar-se i deixar-ho de fer per sempre més.
Després de gairebé 20 anys veient la mateixa escena cada mes de juny, un ja es torna més insensible davant les mostres de sentiments que exhibeixen alguns nens i nenes, haig de reconèixer però, que els primers anys, el meu grau d'empatia era tan elevat vers els seus sentiments, que fins i tot una part de mi s'emocionava. Ara però: els anys, l'experiència, la racionalitat, etc, fa que visqui aquests moments amb una certa distància emocional, això si, no deixo de buscar com provocar en ells que siguin capaços de treure tot allò que porten dins.
Crec que una de les tasques més importants que tenim com a educadors de persones, és ser gestors de les emocions dels infants, per això la competència emocional és molt important que estigui present en les nostres escoles, hi ha molts moments de vida a l'escola on podem treballar aquesta competència. I el final de curs és un bon moment:
Un bon moment per recordar tot allò que han viscut plegats. Un bon moment per recordar els companys que en algun curs van marxar i que ara ja no hi són, preguntar-se on estaran i que serà d'ells. Un bon moment per agrair a totes les professores i professors que els canviaven els bolquers o que els van ensenyar les primeres paraules escrites. Un bon moment per perdonar a tots aquells que en un cert moment van discutir, barallar, vam fer mal o ens van fer mal. Un bon moment per riure plegats de totes aquelles anècdotes que han compartit, de riure al veure aquelles fotografies de fa 6, 7 o 10 anys quan encara eren uns marrecs. Un bon moment per valorar tot el que han tingut, tenen i que d'una manera o una altra mai més tindran.
Per això, ja fa una setmana que porto provocant que aquests nens i nenes tinguin un espai, un moment per recordar. Amb una música suau, amb imatges de fa anys i amb una il·luminació adequada, procuro que facin silenci exterior i que cerquin el seu món interior aquelles experiències que els faci provocar sentiments: alegria, tristesa, agraïment...
El darrer dia de curs i abans que les portes de la classe es tanquin definitivament, l'equip de pastoral prepara una petita i senzilla celebració per acomiadar-se, la finalitat és que valorin tot el viscut, que siguin conscients de tot el que s'emporten i que no oblidin als seus companys de viatge.
Hi ha mestres que pensen que no cal fer això amb els alumnes, perquè els alumnes per si sols ja ho viuen, també pensen que són molt exagerats i que d'aquí a dos dies tota aquesta tristesa i plors que molts exhibeixen ja haurà passat. Però, encara que sí que és cert que aquestes emocions intenses duren poc en el temps, i que ràpidament es dilueixen com aspirines dins d'un got d'aigua, què voleu que us digui, jo sóc d'un altre parer:
Crec que és una tasca nostra la de fer-los competents en les emocions, que sàpiguen gestionar-les, que sàpiguen identificar-les i que puguin ser capaços d'expressar-les. Potser no aconseguirem que recordin l'escola com allà on van aprendre els rius de Catalunya o l'àrea d'una circumferència però potser, i només potser, i amb una mica de sort, aconseguirem fer persones amb un ingredient essencial per a ser feliços.
I tant de bo, que algú, encara que sigui un d'aquests infants de dotze anys quan una tarda de diumenge d'aquí a 30 anys els vingui al cap aquella petita escola del Paral·lel, la seva cara esbossi un somriure... seria la millor recompensa que com a mestre podria tenir... què voleu que us digui...
0 comentarios:
Publicar un comentario