ser inconformistes

El mestres que entenen la seva professió com quelcom important pel futur de l’infant, tenen entre totes les seves virtuts i defectes, una qualitat que els hi és comuna entre molts d’ells: l’inconformisme. 

 Segons el diccionari, una persona inconformista és aquella que no es conforma, però realment què vol dir conformar-se? Altre cop ens adrecem al diccionari i trobem que conformar-se és acceptar voluntàriament quelcom que es considera insuficient o no satisfà completament un desig, il·lusió o necessitat. 

Els mestres anomenats inconformistes cerquen, busquen, innoven, surten de la seva zona de confort, s’equivoquen, cauen, riuen, es tornen a caure i es tornen a aixecar, alguns cops esdevenen persones solitàries dins del col·lectiu d’una escola ja que els veuen com els “frikis”. També es pot donar el cas que es trobin arraconats per un equip directiu que no vol arromangar-se i mullar-se per buscar nous horitzons. 

 I és que, és molt més còmode i fàcil ser una persona, i en aquest cas un mestre conformista, un docent que encara que anomeni fil per randa tots els mals de l’educació, enyori temps passats o miri amb escepticisme el futur, ja es conforma amb allò que fa o en les circumstàncies que li toquen conviure a l’aula dia a dia.

 El conformisme és una de les pedres més grans que hi ha en el camí de tot docent i un dels obstacles més grans que té una escola per evolucionar. Perquè una escola esdevingui un lloc veritablement significatiu i constructor d’aprenentatge ha d’estar formada per una majoria de mestres inconformistes, de directius inconformistes i de pares inconformistes. Aquesta manera de ser té l’avantatge que pot ser molt contagiosa (a l’igual però que el conformisme) i si un bon grup de mestres en les seves tasques, en les seves propostes metodològiques aposten per una innovació que vagi més enllà del “que s’ha fet sempre” pot amb el seu entusiasme (un altre dels factors clau per la millora del sistema educatiu) arrossegar a altres mestres que potser necessiten una empenta per despertar del seu llarg somni conformista. 

 Penso que una de les lacres que té el nostre sistema educatiu actual és la rigidesa a la que estan sotmesos molts cops els projectes educatius de centre, la idea de voler arribar a una meta i no voler mirar les flors del camí, fa que entre altres coses només alguns dels nostres alumnes puguin arribar a assolir les fites que ens teníem programades. Necessiten més dosis d’inconformisme, més radicalitat docent, més rebel·lia, més lectures formatives de claustre, menys papers a omplir i més espai de reflexió. Discutir acaloradament què és el que faríem per assolir la motivació d’aquell nen o nena.

 Vaig llegir fa poc que segons un estudi, aproximadament un 70% dels nens i nenes que actualment estan a la llar d’infants es dedicaran a una feina que actualment no existeix. Aquesta dada que a primera vista pot semblar espectacular o exagerada, ens ha de portar a reflexionar sobre què és el que estem oferint als nostres alumnes, perquè al dia de demà puguin dedicar-se amb garanties a una feina o a una altra. Aquest conformisme de fer sempre el mateix només els portarà a un camí ple d’incerteses i els condemnarà molt probablement a fer cua durant llargues temporades a l’INEM. 

 Així doncs, penso que no estaria de més convidar-nos aquests dies de final de curs a fer-nos preguntes en veu alta que ressonin entre les quatre parets del claustre i entre tots els que conformem l’escola, el claustre, els equips de cicle o els departaments i el propi equip directiu cerquem respostes.  

Un exercici propi de les persones inconformistes: Fer-se preguntes i no estar gaire contents amb les respostes i seguir cercant i cercant.... clar que és molt més fàcil fer-se el sord.