Fa molts i molts anys hi havia un nen que sempre es queixava que els seus pares l’havien educat de tal manera que... quan ell fos gran i tingués fills ho faria ben diferent.
Hi havia una vegada un jugador de futbol que sempre posava en dubte les decisions del seu entrenador i es deia que... quan ell fos entrenador faria les coses d’una altra manera.
Vet aquí un alumne que no entenia com un mestre podia ensenyar d’aquella manera i tenia molt clar... que quan ell fos mestre canviaria la manera de fer les classes.
Algun cop tots hem qüestionat la manera de fer d’altres persones que, en algun cop a la vida, han estat prenent decisions que, d’una manera o d’una altra, ens han influenciat en la nostra manera de ser i de viure. Però la vida, per molt que no ens adonem, va passant, i ara aquell nen ja és pare, aquell jove ja fa anys que és entrenador i aquell estudiant resulta que cada dia entra a les classes a posar-se davant dels seus alumnes. Quan arribem a aquesta situació no ens adonem de tres qüestions: Què queda de la crítica cap aquelles persones del passat? Què diran de nosaltres la gent que tenim al davant? I finalment: Què fàcil és criticar, oi?.
Tots els polítics ho tenen clar: és molt més fàcil estar a l’oposició que al govern. El govern desgasta, estàs en boca de tothom, mai deixes indiferent, és impossible tenir content a tothom... ser blanc de les crítiques és molt més complicat que ser llançador de fletxes.
Però realment ser mestre és ser tot això, assumir que estàs al punt de mira de molts alumnes i de molts pares, l’avaluació que sembla que sigui quelcom que forma part de les tasques que com a mestre has de fer amb els teus alumnes és molt més que això, ja que cada dia des que entrem a l’escola fins que sortim estem passant una avaluació contínua. Per sort no som conscients cada moment de tot això, ja que sinó podria portar a una situació d’estrès angoixant, però veritablement cada dia ens estan avaluant. Cada comentari, cada mirada, cada decisió és jutjada pels qui tenim al voltant.
Veritablement aquest tipus d’avaluació contínua no la considero essencial, el què diran o el què pensaran els altres ha d’estar molt per sobre del nostre ser mestres, tot i que ben mirat sovint sí que hi pensem massa però el que és realment bàsic és la nostra pròpia autoavaluació. Si, dedicar-nos una tarda, unes hores, un moment a fer-la. En això sí que crec que els mestres tenim la clara i decisiva obligació de fer-la.
Agafar-se una hora del tràfec del dia, posar-se música tranquil·la, anar a caminar al bosc o a seure a la sorra de la platja, amb un petita llibreta i un bolígraf, fer anar la memòria deu mesos enrere i situar-se a mitjans de setembre: Quines perspectives tenia? Quins objectius volia assolir? Per què no he arribat? (per experiència sé que mai s’arriba). He vist millora en els meus alumnes? (i no precisament acadèmica). He compartit amb els meus companys els meus neguits, les meves alegries i les meves frustracions? He procurat dedicar temps a la meva formació? He preparat amb dedicació suficient les meves classes o he improvisat més del compte? He avaluat amb justícia els meus alumnes procurant fer-ho sabent com és cada alumne?...
Totes aquestes preguntes, o més, són les que han de conformar l’autèntica valoració d’un mestre, només nosaltres podem saber realment si el nostre ser de mestres, curs rere curs, va millorant, es va estancant, o realment va caient en el passotisme o en el de fer el mínim perquè la gent, de portes en fora, no ens digui res i ens avaluï bé.
Perquè aquell nen, aquell jugador i aquell alumne, ara ja és entrenador, pare i mestre i sap més que ningú que per anar creixent dia a dia només existeix la possibilitat de deixar de banda el que podia ser i no ha estat i dedicar-se a ser cada dia una mica millor (almenys intentar-ho).
0 comentarios:
Publicar un comentario