Nou curs

Inevitablement ara que hem començat el curs escolar (encara hi ha qui es pensa que ho fem el 14) és costum habitual plantejar-se objectius de cara al curs. Qui més qui menys aspira a fer projectes nous, engrescadors, que motivin als alumnes, que obrin la llauna de l’aprenentatge de competències, que preparin als nens i nenes a assolir els reptes d’un futur... també hi ha qui es proposa d’una vegada per totes trobar la tecla adient per assolir una bona sintonia amb les famílies i aconseguir una col•laboració entre família i escola...

 Totes aquestes propostes, de la mateixa manera de qui es planteja deixar de fumar o anar al gimnàs, em semblen genials, em semblen fantàstiques, em semblen necessàries i em semblen coherents en l’ofici de mestre i educador, però de veritat creiem que ho podrem fer? De veritat som conscients que no arribarem a assolir ni la meitat d’objectius proposats?. No, companys, aquesta reflexió no vol ser un cant al pessimisme ni una crida a la desmotivació del dos de setembre, tampoc busco refugiar-me i no sortir dels meus enyorats camins de muntanya de la Vall de Camprodon.

 Personalment necessito una altra mena d’objectius, necessito una altre injecció de motivació. Ara que fa vint anys que vaig entrar al món de l’educació, ara que fa 20 anys que vaig trepitjar per primer cop el terra de la meva escola, ara que fa vint anys que era més jove, més guapo i més prim, ara reivindico el dret, encara que sigui per un any o per un instant o per uns dies, de no plantejar-me objectius nous. Faig una crida al dret de no ser inquiet, de no ser crític, de buscar fer bé el que estic fent i de deixar per escrit i ben estructurat els projectes començats. Necessito que el mestre que durant els darrers anys ha anat cercant camins, pujat muntanyes, baixat pedregams, escalat cims... torni al camp base i contempli el poc o molt que ha assolit. Que com un vell poeta posi per escrit tot el que ha vist, que reflexioni per una vegada, del perquè no ha aconseguit fer aquell cim, quin material l’ha mancat, quina preparació física hauria d’haver estat la correcte. Que somrigui quan recordi el sentiment d’eufòria al contemplar com un alumne ha aconseguit encendre l’espelma del coneixent. Que busqui els motius reals del fracàs d’aquella expedició, d’aquell projecte començat i no acabat.

 En definitiva, estaria bé que enguany, un dels meus principals objectius fossin estructurar bé, els pocs o molts projectes que ja faig. No sé vosaltres, però un dels meus principals defectes com a mestre (un de tants...) és que em costa deixar per escrit tot el que faig, les maleïdes programacions són aquell armari del pis que saps que s’ha d’endreçar perquè tens por que quan l’obris et caurà tot a sobre però que sempre et fa mandra de fer-ho.
Per això enguany potser ha arribat l’hora d’arromangar-se i posar fil a l’agulla. Estaria bé que, per un any, deixi de buscar nous reptes educatius i que em centri en fer bé el poc o molt que faig. Que m’assegui davant de l’ordinador i que enlloc de cercar coses noves, mediti sobre el que ja faig. Sembla un repte fàcil però per persones amb tendència a sortir de casa i no estar més del suficient és complicat. Per un any haig de procurar no obrir tant el navegador d’internet i obrir més el processador de textos per escriure allò que ja faig i tirar a la paperera de reciclatge allò que no serveix o estar ja obsolet.

 Ordenarem l’armari? O farem el que fem sempre que venen convidats?...

 .