Obsolescència programada o obsolscència educativa

No sé si us passa a vosaltres però des de fa anys quan arribo de vacances, (amb l’alegria que comporta la fi d’aquestes) em trobo que més d’un cop, o la televisió, o la nevera, o el microones, o tres bombetes... sense cap motiu aparent i sense haver fet un mal ús, deixen de funcionar, moren, es queden inservibles i s’ha de comprar un altre.   

     Aquest fenomen no té res de paranormal, ni tots els astres s’han posat d’acord per tocar-me els nassos. Segons els experts en la matèria això rep el nom d’obsolescència programada. Segons la nostra estimada wikipèdia (font de molta recerca d’informació i saviesa). L’obsolescència programada és la planificació de la fi de la vida útil d'un producte o servei de manera que aquest es torni obsolet o inservible al cap d'un període de temps calculat per endavant pel fabricant o empresa de serveis, durant la fase de disseny del producte o servei. S'utilitza en productes molt variats i, per a la indústria, estimula positivament la demanda en animar els consumidors a comprar de forma artificialment accelerada nous productes. O sigui que tots els productes tenen una data de caducitat encara que els tractis amb cura o fins i tot no els facis servir, vaja com els iogurts!

      No m’he tornat boig, no he convertit aquest article en un espai d’ajuda al consumidor, o si? 

  Els mestres també formem part d’aquest fenomen? Ens podem comparar amb petits electrodomèstics? Si ens fitxem, durant quatre anys (tres abans) ens han programat perquè tinguem els coneixements adequats per poder formar a nens i nenes (bé, almenys perquè tinguem la titulació, altre cosa seria debatre si ens formen bé i amb les eines adequades, però això és una altre història). Després de quatre anys comencem la vida útil de la nostra formació rebuda. Però tenim una data de caducitat? No serà que al cap d’uns anys 5, 10, 20... aquesta formació rebuda caduca? No serà que ja ens hem de retirar perquè no funcionem? Pot ser que la nostra motivació s’apagui? Pot ser que la nostra paciència tingui un límit? Pot ser que tot el nostre programari ja sigui tan obsolet que no serveixi per a res? 

    Si ens atenem a les estadístiques, a les dades, a les proves Pisa o a les de competències, estarem d’acord que moltes coses fallen en el nostre sistema educatiu, així doncs, no és tan descabellat pensar que som els propis mestres i educadors una de les causes més importants d’aquest daltabaix educatiu, caldria doncs deduir que els mestres tenim una data de caducitat i que la data de jubilació no és la qui la marca. Què podem fer per no ser neveres que acabin al punt verd? Que podem fer per no caure en aquesta jubilació forçada abans de temps? 

  

     És molt important pensar en les possibles solucions a aquest “problema funcional”. Potser entre tots posar una data més real? Cinc anys? Potser fer tests de funcionalitat cada any, i descartar a aquells que ja no “funcionen”?... 

      Crec que és més sensat buscar solucions i trobar l’enginy necessari per seguir funcionant com el primer dia o si pot ser millor que aquest. Com? En primer lloc fer una programació seria i responsable de la formació permanent dels mestres. Que aquesta sigui feta per la pròpia administració. Estructurar-la, fer un seguiment, no deixar, com fins ara, que siguin en molts casos els propis mestres que decideixin quina formació fer, que aquesta formació no neixi dels propis interessos del moment, sinó sigui la resposta a una demanda educativa creixent. No podem com fins ara incloure metodologies noves en els centres o eines tecnològiques sense abans fer una formació ben feta als responsables d’utilitzar-les o aplicar-les. No podem deixar que sigui la coherència, la responsabilitat, la serietat de molts mestres la única manera que la formació pugui entrar a l’escola. I en segon lloc reivindicar la figura del mestre socialment: Donar-li la importància que és mereix, ser conscients que l’educació és cosa de tots i que els mestres són una de les claus per a un futur millor, l’autoestima i la motivació de qualsevol professional, com més alta està millor rendiment dóna en la seva feina. I a mida que passen els anys encara més. Personalment penso que aquests són els dos camins més importants per no espatllar-nos, per no caure en l’abatiment, per fer que la nostra feina tingui no només una durada en el temps més llarga sino també més efectiva i de qualitat, però algú ens farà cas?. 

 No vull acabar aquesta humil reflexió sense anomenar un altre tipus d'obsolescència: la que torna obsolet a un bé de consum perquè ha deixat d'estar de moda. Alguns exemples serien els monitors de pantalla plana que reemplacen als estàndards encara que funcionin (o bé als receptors de televisió), o bé els colors, formes i materials de la roba que parlen sobre la temporada en què van ser adquirits. En el món educatiu podríem parlar i tindríem molts exemples, podríem anomenar metodologies que semblaven que havien d’arreglar tots els problemes de motivació. Podríem anomenar totes aquelles eines (sobretot darrerament tecnològiques) que tothom a corre-cuita va comprar i han acabat plenes de pols... 

 Penso que no es qüestió de modes sinó qüestió d’implicació...