La meva Coca-Cola

 Un dels hàbits que tenia fa uns anys era connectar, d'una manera metafòrica, dues activitats que, tot i ser molt diferents, ocupaven una part important del meu temps: la feina de mestre i l'afició d'anar en bicicleta. D'aquesta connexió van néixer alguns articles que us convido a recuperar i que, potser tard o d'hora, hauré d'actualitzar.

Avui, fent una parada durant la ruta per protegir-me de la calor i apagar la set en una terrassa de Lliçà de Dalt, m'ha vingut al cap una reflexió.

Durant els anys que porto fent bicicleta de carretera hi ha hagut una cosa que m'ha salvat més d'una vegada de quedar completament fos. Aquell petit impuls que m'ha permès continuar pedalant quan les cames ja no responien i acabar una marxa o una ruta que, pel desnivell o els quilòmetres, se m'havia fet massa llarga.

Si busqueu consells, molts influencers o experts del món del ciclisme us recomanaran gels energètics, barretes, dàtils, begudes isotòniques o qualsevol altra fórmula avalada per la nutrició esportiva. I segurament tindran raó.

Però en Joan, ciclista cinquantó, una mica grassonet, patidor a les pujades i cagat a les baixades, només us en recomanarà una: la Coca-Cola.

Sí, sense filtres. Coca-Cola pura i dura. Amb tot el que hi podeu trobar de negatiu: sucre, calories, gas, edulcorants... el que vulgueu. Però us puc assegurar que, en més d'una ocasió, ha estat ella, i només ella, la que m'ha permès acabar rutes amb molt desnivell i un quilometratge que, vist amb perspectiva, probablement era excessiu.

Curiosament, aquest ingredient, que no apareix a cap llista de recomanacions per a corredors "pro" ni forma part de l'alimentació de cap equip ciclista d'elit, és el que, personalment, m'ha ajudat a arribar al final.

I mentre em prenia aquella Coca-Cola he pensat que, a l'escola, també hi ha moments en què un mestre necessita trobar la seva.

Perquè, igual que damunt d'una bicicleta, la nostra feina també té dies de molta calor —aquesta vegada sense metàfores—, pujades carregades d'obstacles, estones en què tens la sensació que pedales sol, moments en què et vindria de gust baixar de la bicicleta perquè no saps com ajudar aquell infant que tens al davant o, simplement, dies en què et preguntes si realment val la pena patir tant.

I si avui em preguntessin quina és la meva Coca-Cola a l'escola, la resposta no seria tan fàcil.

Després de més de trenta anys fent de mestre, aquesta Coca-Cola ha anat canviant. Hi ha hagut cursos en què gairebé no la necessitava. Amb una conversa, un somriure o la satisfacció de veure que les coses funcionaven ja en tenia prou. Però també hi ha hagut anys en què la dosi havia de ser molt més potent. Aquells cursos en què cada dia semblava una etapa de muntanya.

Seria molt bonic respondre que la meva Coca-Cola és el somriure d'un infant, la seva abraçada sincera, aquell dibuix amb un cor de color rosa o qualsevol d'aquells petits gestos que t'arriben sense esperar-los.

També quedaria molt bé dir que el que em permet continuar és veure una situació d'aprenentatge ben desenvolupada, comprovar que el grup avança, aconseguir ajudar aquell infant que més ho necessita o rebre l'agraïment d'una família que troba en l'escola el seu principal suport.

Tot això també és cert.

Són petits glops que t'ajuden a continuar el dia a dia.

Però, si avui m'ho tornessin a preguntar, respondria sense dubtar-ho: la meva Coca-Cola han estat les persones amb qui aquest curs he compartit la comunitat.

Com a ciclista m'agrada, de tant en tant, sortir sol i anar al meu aire. Però gaudir de la companyia d'altres ciclistes no té preu. A l'escola m'ha acabat passant exactament el mateix.

Què voleu que us digui... Després de trenta anys, la docència ja no em mou exactament pels mateixos motius que quan vaig començar. Continuo intentant fer la meva feina tan bé com sé, amb el mateix compromís de sempre, però avui sé que una part molt important del que m'ajuda a continuar no passa dins de l'aula.

Perquè, al capdavall, igual que un ciclista no arriba mai al final només per les seves cames, un mestre tampoc no hi arriba mai del tot sol.

Per això, la meva Coca-Cola han estat els riures compartits, les bromes, les complicitats, els plors, les penes, les lluites viscudes plegats, els tequiles, els partits de pàdel, els dinars i sopars d'aquest curs. En definitiva, les persones que han format part de la meva comunitat aquest any.

Han estat, sense saber-ho, la meva Coca-Cola.

Aquella que m'ha permès continuar pedalant quan, més d'un dia, les forces començaven a fallar.

Potser ara només queda una pregunta.

Quina és la teva Coca-Cola?