Una pedra a la carretera

 Dimarts inicio el meu retorn anual a l’escola. Permeteu-me, doncs, que aquesta reflexió parteixi d’una comparació entre la docència i una de les grans passions que m’acompanyen des de fa anys i panys: la bicicleta.

No és una comparació casual. El ciclisme m’ha ensenyat a entendre l’esforç, la constància, el treball en equip i la necessitat d’adaptar-se als imprevistos. Per això, segurament, aquest no serà l’últim article en què recorreré a la bicicleta per parlar d’educació.

El pròxim 8 de setembre començarà el curs 2026-2027. Al davant, més de nou mesos durant els quals haurem de procurar donar el millor de nosaltres mateixos per educar i acompanyar un grup d’infants. Podríem dir, per tant, que aquell dia prendrà la sortida el nostre Tour, el nostre Giro o la nostra Volta: la gran volta ciclista del curs escolar.

Com qualsevol gran volta, el curs començarà abans de la primera etapa. Durant els dies previs caldrà posar a punt la bicicleta, estudiar el recorregut, coordinar l’equip i establir els objectius. Intentarem preveure les dificultats que podrem trobar pel camí i deixar-ho tot preparat abans de situar-nos a la línia de sortida.

Però la comparació amb el ciclisme només és el punt de partida. Per molt que programem i planifiquem un curs, l’educació no és una ciència exacta. Treballem amb persones, dins d’una realitat canviant en què un petit imprevist pot alterar tot allò que havíem preparat.

Aquests dies n’hem tingut un exemple molt clar. Tadej Pogačar, el millor ciclista del moment i un dels grans corredors de la història, liderava la Vuelta amb una superioritat manifesta i amb tot un equip preparat per ajudar-lo a guanyar-la. Però una pedra a la carretera —segons sembla desprendre’s de les imatges— va provocar una caiguda que el va obligar a abandonar. En pocs segons, un element petit i inesperat va tirar per terra mesos d’entrenament, esforç i planificació. 

A l’escola també apareixen pedres a la carretera: una malaltia, una absència, un conflicte dins del grup, una situació familiar complicada o una necessitat que no havíem detectat. Potser no ens obligaran a abandonar, però sí a modificar el recorregut i a replantejar alguns dels objectius que ens havíem marcat.

Per això, tan important com planificar és disposar de les eines necessàries per reaccionar davant dels imprevistos. Però això s’entrena? Això s’aprèn?

L’experiència és, sens dubte, una d’aquestes eines. Haver viscut situacions semblants ens pot fer més àgils a l’hora d’esquivar la pedra, recuperar l’equilibri i continuar pedalant. Però tampoc no ens enganyem: l’experiència no sempre pot competir amb la rapidesa amb què canvia la societat. Per molts anys que portem damunt la bicicleta, apareixeran situacions noves per a les quals no tindrem una resposta preparada.

Ser veterans ens pot ajudar a interpretar millor el recorregut, però no ens garanteix saber reaccionar davant de tot. També caldrà continuar formant-nos, escoltar, compartir experiències amb l’equip i mantenir la disposició d’aprendre. Perquè l’experiència només és realment útil quan no es converteix en la certesa que ja ho sabem tot.

Educar, en definitiva, no consisteix únicament a seguir el recorregut que havíem dibuixat abans de començar. També consisteix a saber reaccionar quan apareix una pedra a la carretera i trobar la manera de continuar pedalant.