A la banqueta

 Entre les moltes coses que he fet a la vida, una ha estat entrenar equips de futbol sala. Durant gairebé vint anys he conegut altres entrenadors, he vist maneres molt diferents de portar un equip i he anat canviant algunes de les meves pròpies idees. Ara que Hansi Flick és en boca de tots els culers —i gairebé tot són elogis; ja veurem quant dura—, m’ha vingut de gust tornar a pensar-hi. Si hagués d’agrupar les maneres d’entrenar que he conegut, en distingiria tres perfils. Cap entrenador no encaixa del tot en un de sol, però aquesta distinció m’ajuda a ordenar el que he viscut.

Hi ha l’entrenador que té una idea de joc molt definida. L’ha estudiada, hi ha aprofundit i hi creu fermament. Coneix els exercicis que necessita per ensenyar-la i sap què demanar als jugadors en cada situació. Entreni l’equip que entreni, intenta portar aquella proposta a la pista. Per a un club que busca precisament aquesta manera de jugar, fitxar-lo pot tenir tot el sentit del món.

La dificultat arriba quan els jugadors que troba no tenen les característiques que el sistema demana, o quan una part de l’equip no hi creu. Pot dedicar més entrenaments a treballar-lo, ajustar algunes peces i insistir fins que el grup l’assimili. Però també pot passar que, mentre busca allò que falta per aplicar la seva idea, deixi de veure allò que els seus jugadors ja saben fer bé. Ell confia en el camí que ha triat; els jugadors han d’intentar seguir-lo, hi creguin o no.

Un altre entrenador prefereix començar observant. Dedica temps a conèixer els jugadors, les seves fortaleses, les seves debilitats i la manera com funcionen junts. Potser no domina amb la mateixa profunditat un únic sistema, però coneix recursos de diferents formes de joc i els combina per construir una proposta per a aquell equip. Necessita temps i ha d’acceptar que les primeres decisions potser no seran les definitives. Adaptar-se tampoc no és fàcil: cal escollir, explicar les decisions i donar una direcció al grup.

I encara hi ha un tercer entrenador. Organitza les sessions, fa les alineacions i dona indicacions, però, quan apareixen dificultats, evita prendre decisions que podrien generar conflictes dins del grup. Si un jugador no defensa, potser no li diu res per no enfrontar-s’hi i confia que un altre cobrirà aquell espai. Si el joc no funciona, espera que els més hàbils trobin una solució. De vegades l’equip guanya i, des de la grada, pot semblar que tot va bé. Però el pes de mantenir-lo en marxa va quedant, una setmana rere l’altra, sobre les espatlles dels mateixos jugadors.

Després de tots aquests anys, tinc intuïcions sobre quina manera d’entrenar triaria, però també he vist que allò que funciona amb un equip pot deixar de funcionar amb un altre. No sé en quin dels tres perfils situaria Flick; de moment, els culers veiem que la cosa funciona.

Però, aviam, una cosa: i si, en el fons, estigués parlant d’una escola? Canviem l’entrenador per la direcció, els jugadors pels mestres i el sistema de joc pel projecte educatiu. Què passa quan una direcció manté la seva idea encara que l’equip no hi cregui? I quan escolta abans de decidir? O quan evita els conflictes i deixa que siguin sempre els mateixos qui sostinguin l’escola?