Canviar el Catró

 La vida no deixa de ser una mena de bingo....

El bombo comença a girar molt abans que un infant entengui què significa jugar. A dins, les boles xoquen les unes amb les altres fins que l’atzar en fa sortir una. Després una altra. I una altra. Cada número ocupa una casella d’un cartró que ningú no li ha permès escollir.

Un problema de salut mental. Una llar inestable. Uns adults amb conductes violentes o imprevisibles. La precarietat. La manca d’afecte. L’absència de límits. El rebuig de qualsevol ajuda. Cada circumstància és una bola més que surt del bombo i troba el seu lloc al cartró de l’infant.

Un sol número no decideix una partida. Un problema de salut mental no converteix ningú en una persona violenta, una família amb dificultats no és necessàriament una família negligent i una conducta disruptiva no sempre amaga una situació de desemparament. El problema comença quan s’acumulen massa números, quan coincideixen, es reforcen entre ells i es mantenen durant molt de temps sense que les intervencions aconsegueixin modificar-los.

És aleshores quan el cartró comença a pesar de debò. L’infant creix envoltat d’una realitat que no ha escollit i sense trobar en els adults una resposta prou estable, coherent i protectora.

Donar a un infant tot el que demana no és el mateix que donar-li tot el que necessita. Estimar també significa acompanyar, educar, posar límits i ensenyar a afrontar la frustració. Quan la voluntat de protegir-lo es confon amb permetre-ho tot o justificar qualsevol conducta, aquest amor mal entès pot acabar afegint un número més al cartró.

Quan l’infant arriba a l’escola, no pot deixar tot aquest bagatge a la porta. Entra a l’aula amb allò que ha viscut i ho posa en joc en la seva manera de relacionar-se, d’acceptar els límits i d’afrontar qualsevol dificultat.

Allò que veiem —els crits, els desafiaments, les agressions, el rebuig de les normes o la impossibilitat d’aprendre— no és tot el problema, sinó només la part més visible. La conducta pot arribar a ser tan disruptiva que faci molt difícil, de vegades gairebé impossible, crear l’ambient necessari per desenvolupar qualsevol tasca educativa.

Entendre què hi ha al darrere no significa justificar-ho. Els altres infants també tenen dret a aprendre en un entorn segur i tranquil, i els mestres han de poder fer la seva feina sense dedicar tota l’energia a contenir una única situació. Comprendre l’origen d’una conducta no obliga a acceptar-ne les conseqüències.

Però limitar-nos a castigar, apartar o etiquetar l’infant tampoc no resol el problema. Incloure’l no pot consistir simplement a mantenir-lo dins d’una aula ordinària a qualsevol preu. Una presència física no garanteix una inclusió real, especialment quan l’infant no pot regular-se, no aprèn i acaba perjudicant-se a si mateix i als altres.

L’objectiu del sistema educatiu i del conjunt de la societat hauria de ser ajudar-lo a canviar el cartró que li ha tocat. Potser no podrem esborrar allò que ha viscut, però sí evitar que aquestes circumstàncies acabin determinant tota la seva vida.

Per aconseguir-ho, calen respostes diferents. No totes les situacions es poden afrontar exclusivament des de l’aula ordinària. Calen professionals suficients, atenció en salut mental, intervencions familiars intensives, espais educatius adaptats i una coordinació efectiva entre educació, salut i serveis socials.

Entre aquests recursos hi ha les aules integrals de suport, les AIS. Són espais educatius i terapèutics que ofereixen temporalment una atenció integral i intensiva a infants i adolescents amb trastorns mentals greus que necessiten una intervenció clínica. No són una aula on enviar qualsevol alumne que molesta ni una expulsió encoberta. La seva finalitat és ajudar-lo a recuperar l’equilibri necessari per tornar progressivament als contextos educatius ordinaris.

Per a determinats infants, una AIS pot ser una resposta molt més inclusiva que obligar-los a romandre tota la jornada en una aula on no poden regular-se ni aprendre. Però tampoc no és una solució màgica. Pot oferir una estructura estable i un acompanyament educatiu i terapèutic, però no pot transformar, tota sola, l’entorn al qual l’infant torna cada tarda.

La família és una peça essencial de qualsevol procés de canvi. Quan no disposa de prou eines, cal oferir-li orientació, suport psicològic, recursos socials i un acompanyament intensiu. No es tracta de culpabilitzar-la ni d’exigir-li que resolgui sola una situació que pot haver-la superat.

La dificultat augmenta quan, a tots els altres números del cartró, s’hi afegeix el rebuig familiar a qualsevol proposta d’ajuda. Les orientacions dels professionals es viuen com una intromissió, els incidents es minimitzen, els límits es qüestionen i l’escola deixa de ser percebuda com un punt de suport per convertir-se en l’enemic.

Les famílies tenen dret a discrepar i a qüestionar les decisions de l’escola. Els professionals també ens podem equivocar. Però una cosa és mostrar desacord davant d’una proposta concreta i una altra és negar reiteradament el problema, desacreditar tots els professionals o responsabilitzar sempre els altres d’allò que passa.

Quan això succeeix, l’infant rep missatges contradictoris. A l’escola se li posen uns límits que després són desautoritzats a casa. En lloc de trobar una resposta coherent entre els adults, pot acabar percebent els professionals que intenten ajudar-lo com a adversaris. Família i escola no han de pensar igual en tot, però sí reconèixer-se mútuament i compartir uns objectius educatius mínims.

Ara bé, el simple desacord amb l’escola o el rebuig d’una proposta no poden justificar mai una separació familiar. Una mesura d’aquesta gravetat només es pot plantejar quan coincideixen diversos factors de risc, existeix un perjudici greu i sostingut per a l’infant, els serveis competents ho acrediten i les actuacions prèvies no han aconseguit protegir-lo.

Què hem de fer quan s’han dedicat hores a entrevistes i reunions, s’han coordinat l’escola, els serveis socials i els professionals sanitaris, s’han proposat recursos i, malgrat tot, la situació continua sense millorar? Què passa quan l’entorn familiar no només és incapaç de reconduir-la, sinó que també impedeix qualsevol possibilitat real de canvi?

Continuar esperant també és prendre una decisió.

Les reunions i les coordinacions no poden convertir-se en una finalitat en si mateixes. Han de conduir a actuacions capaces de transformar realment la vida de l’infant. Fer xarxa és imprescindible, però aquesta xarxa no pot acabar sent el lloc on queda atrapat mentre els adults continuem parlant.

Admetre que, en determinades circumstàncies, la mesura necessària per protegir un infant pot ser separar-lo temporalment del seu entorn familiar és dur. És una possibilitat incòmoda i que mai no s’hauria de plantejar com la primera resposta. Però tampoc no pot convertir-se en un tabú quan és la seva protecció el que està en joc.

Una decisió així sempre ha de correspondre als serveis competents, basar-se en una valoració rigorosa, disposar de totes les garanties i revisar-se periòdicament. No es tracta de castigar la família ni de trencar automàticament tots els vincles, sinó de protegir l’infant, preservar les relacions que siguin segures i oferir-li un entorn capaç de donar-li allò que fins aleshores no ha tingut.

Separar temporalment un infant de la seva família no hauria de considerar-se necessàriament un fracàs. El veritable fracàs seria mantenir-lo durant anys en una situació que el perjudica només perquè ningú no s’atreveix a prendre una decisió difícil. Actuar amb contundència no significa actuar precipitadament, sinó deixar de repetir mesures que no funcionen quan les evidències mostren que la situació no millora.

Les AIS, els suports dins l’aula, l’atenció terapèutica, els serveis socials i el treball familiar poden formar part de la resposta, però cada recurs ha de complir la funció que li correspon. No podem demanar a una AIS que resolgui una situació de desemparament, de la mateixa manera que no podem exigir al mestre que assumeixi una intervenció terapèutica o als companys que suportin indefinidament les conseqüències d’una conducta violenta.

Cal ser valents. No per castigar, sinó per protegir. No per separar l’infant perquè un dels números no ens agrada, sinó per actuar quan la combinació de tots ells l’està perjudicant greument. No per trencar vincles de manera indiscriminada, sinó per impedir que continuïn fent mal.

Perquè el bombo no s’atura mentre dubtem. Cada mes d’espera pot fer sortir una bola nova i afegir un altre número al cartró. L’objectiu no hauria de ser esperar que algun dia toqui bingo, sinó actuar a temps perquè el cartró que l’infant va rebre en començar la partida no acabi determinant-ne el resultat.