En Santi potser tenia raó

 Fa més de deu anys, un bon amic meu, mestre també, em va dir que les escoles s’havien convertit en una mena d’aparcaments: llocs on les famílies deixaven els fills durant unes hores i després els passaven a recollir. Segons ell, la tasca d’educar i transmetre coneixements havia quedat relegada a un segon pla.

En aquell moment no hi estava gens d’acord. Em semblava una visió injusta i excessivament simplificadora. L’escola era molt més que un lloc on deixar els infants. Era l’espai on aprenien a llegir, a escriure, a raonar i a comprendre el món, però també a conviure, a relacionar-se amb persones diferents i a formar part d’una comunitat.

L’escola educa, socialitza i protegeix. Però seria ingenu negar que també assumeix una funció de custòdia que permet als adults treballar i organitzar la vida familiar. La nostra societat s’ha estructurat donant per descomptat que, durant una bona part del dia, els infants seran a l’escola. Aquesta funció existeix i és necessària. El problema apareix quan passa per davant de totes les altres.

Durant molts anys vaig defensar que el meu amic s’equivocava. Reduir l’escola a un aparcament era desconèixer tot el que passa dins d’una aula. Encara penso que l’escola és —o hauria de ser— molt més que això. Però avui, després d’anys de viure-la des de dins, començo a preguntar-me si no hauré de donar-li, almenys en part, la raó.

És cert que algunes famílies també poden arribar a veure l’escola principalment com un lloc on deixar els fills. Però aquest no és el problema sobre el qual vull parlar. El que em preocupa és que sigui la mateixa Administració qui, amb determinades decisions i omissions, ens doni massa motius per pensar que tracta les escoles com si fossin aparcaments.

Avui hem començat les classes. A primera hora del matí, el termòmetre de l’aula ja marcava 32 graus. La temperatura ha anat pujant fins a arribar als 34,1 graus al migdia.

Algú pot pensar que tampoc n’hi ha per a tant. Al capdavall, tothom ha sobreviscut. Algú em recordarà que venim de dos mesos de vacances i que els mestres ja comencem a queixar-nos. Algú em dirà que hi ha molts altres sectors que també treballen sota la calor. Tot això pot ser cert, però no converteix una aula a 34,1 graus en un espai adequat per ensenyar i aprendre.

Perquè aquí no parlem només de passar calor. Els infants suen, surten al pati, corren i tornen a entrar en una aula encara més carregada. En aquestes condicions, romandre asseguts i en silenci, mantenir l’atenció, concentrar-se o, senzillament, conservar les ganes d’aprendre costa molt. També costa ensenyar.

La resposta de l’Administració és tan coneguda com insuficient: que beguin aigua i que ventilem l’aula. Ventilar, però, no fa baixar la temperatura quan l’aire que entra també és calent. Beure aigua és necessari, però no converteix una aula a més de trenta-quatre graus en un espai adequat per aprendre. Són mesures per resistir la calor, no per garantir unes condicions educatives dignes.

Potser encara podríem presentar aquesta situació com un episodi excepcional. Però, en un context de canvi climàtic, temperatures com aquestes són cada vegada menys excepcionals i més previsibles. L’Administració no pot impedir que faci calor, però sí que té la responsabilitat d’adaptar uns edificis on sap que milers d’infants i professionals hauran de passar moltes hores. El problema no és només la temperatura d’avui, sinó continuar actuant com si demà no hagués de tornar a passar.

Avui també hi havia convocada una vaga educativa. I avui s’han publicat els resultats de PISA 2025, que situen Espanya per sota de la mitjana de l’OCDE en matemàtiques, lectura i ciències, amb unes dades que es troben entre les més baixes de la seva història. A Catalunya ni tan sols s’han publicat resultats propis, perquè una incidència en la mostra impedeix considerar-los prou fiables.

Cap d’aquests fets explica, per si sol, tota la complexitat del sistema educatiu. La calor de les aules no és la causa dels resultats de PISA. Una vaga tampoc demostra que l’escola hagi deixat d’educar. I les mancances dels edificis no es poden resoldre d’un dia per l’altre.

Però quan posem tots aquests elements damunt la taula, el dibuix comença a ser difícil d’ignorar: aules que superen els trenta-quatre graus, professionals en vaga, mancances de personal i d’infraestructures, resultats educatius en retrocés i una avaluació catalana sense dades pròpies fiables. Són massa senyals d’alarma per continuar mirant cap a una altra banda.

No sostinc que l’escola sigui només un aparcament. Sé tot el que s’hi fa cada dia, sovint gràcies a l’esforç de professionals que intenten compensar mancances que no els correspondria assumir. El que sostinc és una altra cosa: hi ha massa decisions, omissions i senyals d’alarma que fan pensar que l’Administració la tracta massa sovint com si ho fos.

Fa més de deu anys vaig pensar que el meu amic exagerava. Avui ja no ho tinc tan clar. Quan garantir que els infants siguin dins de l’escola sembla més important que assegurar les condicions en què han d’aprendre, la funció educativa deixa de ser la prioritat que hauria de ser. 

I és aleshores quan aquella vella comparació amb un aparcament deixa de semblar una provocació i comença a convertir-se en una descripció incòmodament precisa.