Les colònies i el pas del temps

 Aquest article no pretén debatre si els docents hem de fer colònies ni si deixar de fer-les és una mesura de pressió adequada. La votació que explico és només el punt de partida d’una reflexió personal sobre la vocació, la professionalitat i el pas del temps.

Aquest començament de setembre s’assembla força al de tants altres anys:  Moltíssima calor, una mica de mandra, la sensació que no arribarem a tot i, sobretot, moltes reunions per coordinar-nos, compartir informació i preparar el curs.

Enguany,  una d’aquestes reunions ens ha portat a votar si faríem colònies o no. Durant els darrers mesos, molts centres educatius de Catalunya s’han adherit a la campanya «Aturem les sortides i les colònies», una mesura de pressió per reclamar al Govern millores en les condicions laborals dels docents i en el conjunt de l’educació pública.

La votació em va fer pensar en una altra cosa: com el pas del temps modifica la nostra percepció i com una mateixa experiència pot adquirir significats diferents segons el moment de la vida des del qual la mirem. Miraré d’explicar-me.

Ahir a la tarda vaig anar a la serralada de Marina per comprovar de primera mà els efectes de l’incendi que, el mes de juliol, havia cremat una part dels boscos de Tiana. L’atzar va voler que, gairebé a tocar de la zona afectada pel foc, em trobés amb la casa de colònies Mas Po-Canyadó.

Aquell indret em porta records molt especials. Fa més de vint anys, durant uns quants cursos, hi vaig anar de colònies amb l’escola on encara treballo. L’edifici és el mateix, però l’escola ha canviat molt des d’aleshores: en aquella època era concertada i avui és pública. Nosaltres, a més, no en dèiem «colònies», sinó «convivències». Tornar a Mas Po-Canyadó després de tants anys em va fer recuperar unes vivències que creia mig oblidades.

Aquelles estades de dos dies posaven realment a prova el significat de la paraula vocació. No hi havia monitors que s’encarreguessin de les activitats: totes les pensàvem, les preparàvem i les portàvem a terme l’Encarna ( com la trobo a faltar...) i jo.

 Durant quaranta-vuit hores, la dedicació era absoluta i la responsabilitat, compartida entre tots dos.

Fa més de vint anys estava convençut que aquella dedicació i aquell compromís eren el millor que podia oferir als infants. Creia que era una manera de transmetre’ls uns valors i de fer-los viure unes experiències que difícilment podien trobar en el seu entorn quotidià o dins l’escola.

No hi havia cap mena de recompensa: ni abraçades ni flors a l’arribada, i encara menys una compensació econòmica a final de mes. El que sí que hi havia era un desgast físic i emocional del qual, de vegades, trigava dies a recuperar-me. Malgrat això, no recordo que aleshores em qüestionés seriosament aquell sobreesforç. Formava part de la meva manera d’entendre la feina i, sobretot, del significat que donava a la vocació.

Ahir, mentre observava l’entorn de la casa i comprovava que el pas del temps sembla haver-se aturat a les seves parets —perquè gairebé tot continua igual—, no podia evitar preguntar-me com carai havia canviat jo. Havia canviat la meva vocació o, simplement, la meva manera d’entendre la professió?

Des d’aleshores he tornat a anar de colònies moltes vegades, però en unes condicions força diferents: amb més docents i amb monitors que preparen i dirigeixen les activitats. La responsabilitat última continua existint, les nits segueixen sent igual de cansades i les ganes de tornar a casa són, si fa no fa, les mateixes. Ara, però, visc les colònies més com una activitat del calendari escolar que no pas com aquella entrega gairebé absoluta que representaven a Mas Po-Canyadó.

Potser, per tant, la pregunta no és si he perdut la vocació. Potser hauria de preguntar-me una altra cosa: allò que jo anomenava vocació era realment vocació o era també una manera d’assumir com a normals unes condicions que avui ja no estic disposat a acceptar?

Durant molt de temps hem identificat la vocació amb la disponibilitat absoluta, el sacrifici i la capacitat d’arribar allà on no arribaven els recursos ni el reconeixement de l’Administració. Com si posar límits impliqués estimar menys la professió o comprometre’s menys amb els infants. Amb els anys, però, he entès que vocació i professionalitat no són conceptes oposats. Es pot continuar estimant la feina i exercir-la amb responsabilitat sense acceptar que aquesta estima ho hagi de justificar tot.

Sense voler caure en la pedanteria, potser la vocació, que aleshores ocupava un lloc central en la meva manera de fer de mestre, no ha perdut la partida. Simplement, ha après a conviure amb la professionalitat: amb la consciència dels límits, dels drets i de les condicions necessàries per exercir bé aquesta feina sense convertir l’entrega en una renúncia permanent.

Mas Po-Canyadó potser recollia tota la idiosincràsia del mestre Joan de finals del segle XX i començaments del XXI: un mestre entregat, convençut que la vocació podia arribar gairebé a tot. Un Joan que m’enorgulleix recordar, però que no voldria que tornés.

Tot té el seu moment i tot mereix ser recordat, però recordar-ho no significa necessàriament voler recuperar-ho. I potser fer-se professional no és deixar enrere la vocació, sinó aprendre a protegir-la perquè no acabi consumint-se.