El meu Pilota d’Or

 No guanyarà mai la Pilota d’Or. L’he vist jugar i no té gaire habilitat amb la pilota. Però s’ho pren amb una il·lusió que ja voldrien molts. Ho viu.

No guanyarà mai la Pilota d’Or. No juga al Barça ni al Madrid. Ho fa en un modest equip del Raval.

Dilluns em veu pel passadís i corre a explicar-me que han perdut 23 a 2. Ho explica amb aquella barreja de ganes de parlar i dificultats per trobar les paraules. Se li emboliquen les frases, però continua. Té moltes coses per explicar-me.

I, de sobte, el resultat queda en segon terme. Em diu que tres dels seus germans l’han vingut a veure jugar i se li transforma la cara. Se li il·luminen els ulls. És això el que pesa més en les seves paraules. Els conec a tots des que eren petits, i he de girar un moment el cap per dissimular l’emoció.

Ells són els seus ídols. Molt més que els que surten per la televisió i cobren milions. Aquell dia eren allà, veient-lo jugar. No li calen milions de seguidors per córrer a explicar-me, orgullós, un partit que han perdut 23 a 2.

I és que el meu Pilota d’Or preferit porta la motxilla plena de pedres. Algunes es fan evidents quan s’encalla davant d’un aprenentatge. D’altres pesen en silenci. Hi ha persones que l’estimen i el cuiden, però també hi ha absències i dificultats que l’acompanyen cada dia.

Cap infant tria on neix, qui té al costat ni les circumstàncies en què creix. L’atzar hi té molt a dir. Després parlem del talent i de l’esforç, però no tothom té les mateixes oportunitats per descobrir què sap fer, per aprendre’n o per demostrar-ho.

Jo mateix he començat dient que no guanyarà mai la Pilota d’Or. Però què en sé, de tot el que podria arribar a fer si no hagués de carregar tant de pes?

Té onze anys i enguany fa el darrer curs a l’escola. El conec des de petit i em costa pensar que, d’aquí a uns mesos, marxarà cap a l’institut amb aquesta motxilla encara tan plena.

Quan l’escolto parlar del partit, voldria tancar els ulls i mirar pel forat del pany de la porta del temps. Veure’l d’aquí a uns anys. Saber com li haurà anat, si haurà trobat el seu lloc, si tindrà algú al costat. Voldria veure’l bé.

Mentrestant, encara és aquí. I tenim feina per fer. Ajudar-lo a comprendre el que llegeix, a explicar el que pensa, a fer servir allò que aprèn. Donar-li eines perquè pugui decidir sobre la seva vida. També oferir-li afecte, seguretat i protecció. Que pugui demanar ajuda i sàpiga que algú l’escoltarà. Ens toca ajudar-lo a aprendre i ens toca cuidar-lo.

Però tot això necessita temps, professionals i continuïtat. Algú que pugui seure al seu costat i ajudar-lo a avançar. Quan falten aquests recursos, les conseqüències tampoc no es reparteixen igual. Hi ha famílies que poden buscar ajuda fora de l’escola. D’altres no tenen aquesta possibilitat, i els seus fills depenen molt més del que els puguem oferir nosaltres.

La voluntat i l’afecte dels mestres són necessaris, però no poden substituir tots els suports que falten. I per a un infant que ja carrega aquesta motxilla, quedar-se sense l’ajuda que necessita pot fer encara més difícil el camí.

No sé quin serà el seu futur. Però voldria que les circumstàncies que li han tocat no el decidissin abans que ell hagi tingut l’oportunitat d’intentar-ho.

I avui, quan veig la notícia de qui ha guanyat la Pilota d’Or, penso en ell i deixo volar la imaginació. Espero que, encara que mai no la guanyi, sàpiga guanyar-se el cor de la gent que es trobi pel camí. I que aquesta gent també sàpiga cuidar el seu.