I si ens hem equivocat?

 Ja ha plogut molt des d’aquell 18 d’abril de 2012, quan una persona «de cuyo nombre no quiero acordarme» va pronunciar una frase que va fer córrer rius de tinta: «Lo siento mucho. Me he equivocado. No volverá a ocurrir».

Més de catorze anys després, m’ha vingut al cap perquè penso que nosaltres també hauríem de mirar als ulls dels infants que hem tingut —o que encara tenim— a les aules i reconèixer els moments en què no els hem sabut donar la resposta que necessitaven.

Les alertes que arriben de les aules ens haurien de fer aturar: dificultats per comprendre el que es llegeix, per expressar-se oralment i per escrit, per ordenar les idees i trobar les paraules. Infants que avancen de curs sense haver consolidat la lectura, el càlcul o la comprensió dels problemes. Les causes són diverses. Aquestes mancances, per si soles, no demostren que els canvis educatius fossin equivocats, però ens obliguen a revisar què fem i com ho fem.

L’educació no és una ciència exacta. No és la recepta d’un pastís de xocolata que, seguint les quantitats i els passos, surt bo i esponjós. Però aquesta incertesa ens obliga a comprovar què funciona, per a qui i en quines condicions.

Durant alguns anys, va agafar força la idea que calia canviar l’educació de dalt a baix: transformar els espais, donar més autonomia als infants, fomentar el treball en grup i replantejar el paper del mestre.

En algunes escoles ja introduíem petits canvis, sense presses, amb reflexió i també amb resistències que calia discutir. Però vaig tenir la sensació que, amb un canvi de rumb en la manera de conduir l’escola, aquell procés quedava en segon pla. La transformació s’accelerava, sense prou temps per conèixer els infants ni escoltar els mestres que els acompanyaven cada dia. El model que es volia aplicar semblava més clar que les necessitats a les quals havia de respondre.

Hi havia idees valuoses, i no les negaré. També els qui expressàvem dubtes ens podíem equivocar. Però hauria calgut arribar amb més preguntes i menys respostes preparades.

Perquè hi havia un detall que de petit no en tenia res: no tots els infants porten la mateixa motxilla.

Penso en infants que arriben sense saber català i, en alguns casos, tampoc castellà. En els qui disposen de poc suport a casa per als aprenentatges, per circumstàncies ben diverses. I també en aquells les famílies dels quals, de vegades, tinc la sensació que veuen l’escola com un pàrquing: un lloc on deixar-los unes hores, delegant-hi tota la responsabilitat educativa. Penso també en infants amb autisme, TDAH o altres necessitats de suport. Cap diagnòstic, però, ens diu per si sol què necessita cadascú.

Semblava que la recepta del Barça de Guardiola es podia traslladar al petit equip de barri. Però abans de decidir com jugaràs, has de conèixer els jugadors i els recursos que tens.

Els canvis afecten coses ben concretes: els horaris, els espais, el temps dedicat a llegir i escriure o les explicacions del mestre. Si les matèries instrumentals s’integren en altres propostes, com garantim que es treballen amb continuïtat? Si reorganitzem l’aula, disposa cada infant d’un lloc adequat per a les activitats que ha de fer? Si el mestre parla menys, qui proporciona el vocabulari i els models de llengua que alguns infants encara no tenen?

Una rotllana pot ser un espai valuós per aprendre a parlar i escoltar, però cal orientar-la i assegurar-nos que també hi participa qui té més dificultats. Un projecte pot donar sentit a la lectura i l’escriptura, però necessita temps previst per ensenyar-les i practicar-les. I comprendre allò que aprenem també demana poder-ho recordar i recuperar quan ho necessitem.

Potser alguns infants necessiten més sistematització: una seqüència clara, explicacions entenedores, pràctica regular i temps per consolidar la comprensió i l’expressió. Donar autonomia a qui encara no entén la consigna no resol la dificultat. Cal ajudar-lo a construir aquesta autonomia. Explicar, mostrar i practicar plegats també és acompanyar.

Revisar tot això també ens obliga a assumir responsabilitats. Les de l’administració, quan impulsa canvis sense prou suport ni seguiment; les de les famílies que els reclamen amb força; les de les direccions que avancen sense escoltar prou els mestres.

I també les nostres, com a docents, per les decisions que prenem a l’aula i per allò que mantenim sense comprovar prou si ajuda els infants. Aquí m’hi incloc. I hi incloc el silenci dels qui no ho vèiem clar, però vam callar. Per por, per cansament, per evitar conflictes o per desídia.

Les responsabilitats no són les mateixes. També necessitem recursos i condicions per ensenyar bé. Però els infants mereixen que revisem les decisions i que expressar dubtes no es consideri una falta de compromís.

Potser hauríem de recuperar aquella frase del començament: demanar disculpes, assumir els errors i comprometre’ns a rectificar.

O potser soc jo qui s’equivoca en aquesta reflexió. Potser hi ha coses que no he sabut veure o entendre. També em toca escoltar, posar en dubte el que penso i estar disposat a canviar de parer.