Quan el gust per llegir es va quedar sol

A l’escola, la implantació de l’ILEC formava part d’un pla de millora educativa que partia d’una diagnosi acurada i profunda sobre les característiques de l’alumnat i les seves necessitats. Aquell treball tenia, doncs, un punt de partida concret: els infants que teníem a les aules i les dificultats que havíem identificat.

Posar-lo en marxa va suposar un esforç titànic de molts docents. Ens va obligar a repensar què volia dir ensenyar a llegir, revisar pràctiques i acordar com treballar la lectura. No va ser un canvi menor. Hi vam dedicar temps i energia.

Hi havia qui trobava aquell plantejament carca i antiquat. Finalment, a l’escola es va suprimir el treball que havíem construït al voltant de l’ILEC i es va optar per fomentar només el gust per la lectura. Em queda el dubte de quin pes va tenir, en aquella decisió, la diagnosi que havia motivat el projecte. Havien canviat les necessitats dels infants que ens havien portat a impulsar-lo? Des de la meva experiència, considero que aquella decisió ens ha fet perdre eines necessàries per respondre a les seves dificultats.

Ho he tornat a pensar llegint el document 7 propostes per capgirar els resultats de comprensió lectora a Catalunya. Entre altres mesures, reclama un ensenyament sistemàtic, habilitats ben definides per a cada curs, detecció primerenca de dificultats i acompanyament als docents. Llegint-lo, em resulta inevitable recordar una part del treball que havíem fet i que vam deixar de banda.

L’ILEC tenia tres eixos: saber llegir, llegir per aprendre i gust per llegir. El gust per la lectura ja hi era. També hi havia la necessitat d’ensenyar a comprendre els textos i d’aprendre a utilitzar-los per adquirir coneixements. Quan vam reduir aquell plantejament al gust per llegir, vam deixar fora una part essencial de la proposta.

A mi em sembla que aquí ens vam equivocar. Desitjar que els infants gaudeixin llegint és un objectiu que comparteixo plenament. Però també ens correspon ensenyar-los allò que necessiten per poder fer-ho. Un infant pot voler llegir i trobar-se amb dificultats que no sap superar. Com l’acompanyem? Com identifiquem què li passa? Què li ensenyem perquè avanci?

Tenir llibres a l’abast, recomanar lectures i reservar estones per llegir són pràctiques valuoses. Ara bé, l’escola també ha de preveure com ensenya el vocabulari, com ajuda a relacionar idees o com mostra el procés de fer una inferència. Aquesta intervenció necessita una intenció clara i una continuïtat que vagi més enllà de la sensibilitat de cada mestre.

I aquí cal ampliar la mirada. Parlem de comprensió lectora, però què passa amb la comprensió oral i amb la capacitat d’expressar-se? Si un infant té dificultats per entendre la llengua quan l’escolta, com podem esperar que comprengui els textos que li oferim? Pot arribar a desxifrar les paraules, però això no vol dir que n’entengui el significat. Cal saber quin vocabulari domina, què comprèn i quines dificultats té per expressar les seves idees. Tot això també forma part del que hem de treballar.

Per això em costa acceptar que sistematitzar fos vist com una cosa antiquada. Sistemàtic vol dir que sabem què treballem i per què, que hi tornem amb una progressió i que observem si els infants avancen. Tot això es pot fer amb contes, jocs i textos que despertin curiositat. També cal saber quan explicar, quan mostrar i quan oferir més pràctica.

No tinc una avaluació que em permeti atribuir totes les dificultats lectores de l’escola a aquella decisió. Hi intervenen altres factors. Però aquesta prudència no m’impedeix qüestionar una renúncia que vaig viure i que considero perjudicial. Havíem construït una manera compartida de treballar la lectura i vam prescindir-ne.

També em preocupa l’esforç dels docents. Canviar pràctiques costa. Arribar a acords costa. Si després s’abandona aquell treball, caldria explicar amb quins criteris es fa i comprovar què passa. Els infants necessiten que les decisions educatives es revisin a partir del seu aprenentatge.

Potser ara toca deixar enrere les lamentacions i els retrets i posar-nos a treballar. Reflexionar i pensar és necessari, però l’emergència educativa ens obliga a prendre decisions ja. Decisions que concretin com ensenyem a comprendre, a parlar, a llegir i a escriure. Cal buscar complicitats, però també tenir la valentia de deixar al calaix alguns dels plantejaments que han guiat la nostra manera de treballar darrerament, si no estan donant resposta a les necessitats dels infants. Cal acordar què prioritzem, qui se’n responsabilitza i quan en revisarem els resultats.

Necessitem recursos, formació i temps, però també valentia per començar sense tenir totes les certeses. Els infants que avui tenen dificultats per entendre una explicació, expressar una idea o comprendre un text no poden esperar que acabem tots els debats.

L’alerta s’ha activat i no deixarà de sonar perquè deixem d’escoltar-la. Cal prendre decisions i actuar. Ara.