Qui fos bomber...

Un dels primers anys que treballava a l’escola ens va venir a fer una xerrada un bomber. Ens havia d’explicar per què calia tenir un pla d’evacuació en cas d’incendi. Ja fa molts anys d’aquella visita.

De la xerrada no en recordo res. En canvi, sí que recordo els comentaris sobre l’aspecte imponent del senyor bomber. Guapo, fort, interessant, atractiu… Durant uns quants dies, pels passadissos de l’escola es va parlar força més del bomber que del pla d’evacuació.

Potser d’aquí em ve una certa enveja dels bombers.

Amb els anys, però, he anat pensant que a l’escola també en fem molt, de bombers. Un conflicte al pati, una família que espera una resposta, una dificultat a l’aula, un imprevist que ens capgira el matí… Tot just hem controlat un foc que ja se n’encén un altre.

I ens toca ser-hi. Treballem amb persones i hi ha coses que no poden esperar. Ara bé, no tots els focs tenen el mateix abast. Alguns fan molt de fum; d’altres van cremant sense cridar gaire l’atenció i poden acabar fent més mal. També hem de saber quin cal apagar primer.

El problema és que podem passar-nos el dia amunt i avall amb l’extintor i no trobar mai l’estona de preguntar-nos per què sempre crema al mateix lloc. Ho volem mirar amb calma, però avui no podem. Demà, potser. I demà hi tornem a ser.

Una cosa és tenir un pla d’evacuació i una altra, un pla de prevenció. Saber per on hem de sortir si hi ha un incendi és necessari. Però també ho és preparar el terreny perquè el foc tingui menys possibilitats d’encendre’s i, si ho fa, no s’estengui tan fàcilment.

Per sort, a les escoles també trobem moments per aixecar el cap i mirar el bosc. Detectem una dificultat que ens preocupa, en parlem i comencem a treballar-hi. I això té valor. Els qui hi som sabem prou bé què costa trobar el temps, compartir les inquietuds i acordar per on comencem.

Quan això passa, me n’alegro. Hem reconegut on hi ha el risc d’un foc dels grossos i ens hem posat a fer feina: obrir franges de protecció, cuidar el bosc, fer la gestió forestal que necessita. Calen mans, eines i hores. I cal continuar-hi treballant, encara que els resultats no es vegin de seguida.

És aquí on em ve la por. Que aparegui una columna de fum en una altra banda i ens faci girar el cap. Que hi anem corrents i que, abans de tornar, ja ens reclamin des d’un altre foc. I que les franges quedin a mig fer.

Sé que alguns d’aquests focs s’han d’atendre de seguida. La dificultat és trobar la manera de fer-ho sense abandonar aquella feina que havíem començat perquè ens semblava important. Precisament perquè valoro aquest primer pas, em preocupa que el dia a dia se’ns l’acabi menjant.

Voldria que poguéssim acabar les franges. I que després les mantinguéssim, també quan no es veu fum enlloc. A l’escola això demana reservar temps, sostenir els acords i disposar dels recursos per tirar-los endavant.

I, malgrat tot, algun foc se’ns encendrà. Per això els qui som a l’aula també necessitem eines, saber com fer-les servir i tenir a qui demanar ajuda quan no ens en sortim.

Jo ja no tinc edat per ser bomber. Però, per si de cas el foc m’arriba a la panxa, que algú em deixi un extintor a mà i m’expliqui com funciona. Que jo també vull ajudar a apagar-lo, encara que no sigui jove, guapo, fort i de bon veure com aquell bomber.