El PI està fet. I ara què?

 Fa molts i molts anys, una ment pensant —o unes quantes, que aquestes coses acostumen a requerir una comissió— va tenir la genial idea d’alleugerir les motxilles d’alguns infants.

La conclusió era ben senzilla: els nens i les nenes no arriben a l’escola amb el mateix pes a l’esquena.

Alguns venen d’altres indrets i han d’aprendre una llengua mentre intenten entendre què passa al seu voltant. D’altres porten neguits de casa o mancances d’afecte que no es resolen amb una fitxa. Hi ha infants amb dislèxia, amb dificultats per comprendre el llenguatge, mantenir l’atenció, escriure o entendre els nombres. També n’hi ha que necessiten ajuda per organitzar-se, regular les emocions o relacionar-se.

Tot això pot coincidir en una mateixa aula. Un dimarts al matí, posem per cas. Amb un mateix mestre.

I encara hi hem d’afegir el pes que, de vegades, hi posem nosaltres amb una activitat poc accessible, una explicació massa llarga o un ritme que no tothom pot seguir.

La descoberta, de fet, no era nova. Molts mestres ja feia anys que adaptaven activitats, buscaven materials i tornaven a explicar allò que no havia quedat clar. Amb més o menys encert i amb els recursos que tenien.

Però calia posar-hi ordre. Acordar com ajudaríem cada infant i donar continuïtat a aquesta ajuda. Entre les eines que havien de servir per fer-ho van arribar els plans individualitzats. Els PI. Dues lletres petites per a una feina considerable.

La idea tenia tot el sentit: concretar què necessitava l’alumne, què li demanaríem, com li ho ensenyaríem, quins suports tindria i com valoraríem si avançava. Parlar-ne entre els professionals, amb la família i amb el mateix infant, i revisar els acords quan calgués. Que no haguéssim de descobrir la sopa d’all cada setembre.

Vaja, que si una motxilla pesava massa, calia decidir com ajudaríem a portar-la. Apuntar-ne el pes no era suficient.

Quina música tan celestial. I quina feinada fer que tot això quedi ben recollit en un PI. Perquè darrere d’aquelles pàgines hi ha observació, converses, dubtes i hores de dedicació que valoro molt.

Justament per això em sap greu que aquesta feina no sempre es noti prou a l’aula.

Hem escrit que aquell infant necessita consignes curtes, saber amb antelació què passarà, fer la feina en petits passos o disposar de més temps per respondre. Quan ens posem a fer classe, ho tenim present?

A vegades sí. Ho sabem i ho intentem. Però no arribem a tot.

Els mestres no tenim superpoders, encara que algunes previsions semblin fetes per a una plantilla dels Venjadors. Si en una aula tens vuit o deu infants amb un PI, com tens presents totes les motxilles mentre expliques una activitat, resols un conflicte i escoltes qui fa estona que et crida?

Un necessita que t’asseguis al seu costat per començar. Un altre espera que li tornis a explicar què ha de fer. Un altre no entén prou la llengua. I aquell que ahir treballava tot sol avui porta un neguit que no el deixa ni agafar el llapis.

Tots et necessiten ara. No per torns, que ens aniria molt bé.

Mentrestant, la resta de la classe continua allà. També els qui no tenen cap PI i necessiten que els miris, els escoltis i els ensenyis. Podem individualitzar deu plans; la mestra de moment, encara no es pot multiplicar.

Ara bé, tampoc ho podem atribuir tot a la falta de mans. Hi ha una pregunta més incòmoda: ens acabem de creure allò que hem escrit?

Diem que les motxilles són diferents, però de vegades esperem que tothom faci el mateix camí, al mateix ritme i amb la mateixa ajuda. Justifiquem una adaptació al document i després ens costa acceptar que aquell infant tingui més temps o faci una tasca diferent. O se’ns escapa un «vinga, que això ja ho hauries de saber», tot i haver acordat que necessita una altra manera d’aprendre.

Altres vegades ens ho creiem, hem compartit el PI i coneixem els acords. Però entrem a l’aula, passen tres coses alhora i aquella indicació que teníem tan clara a la reunió se’ns escapa just quan l’hauríem de recordar.

Haver llegit un PI no garanteix tenir-lo present quan dones una consigna, demanes una feina o valores una resposta. I és llavors que l’infant necessita aquella ajuda.

Ens falten mans? Ens falta convicció? Ens costa mantenir presents els acords? Val la pena distingir-ho, perquè cada problema demana una resposta diferent. Calen recursos, disposició per revisar com ensenyem i una manera pràctica de tenir a mà allò que hem acordat.

El que em preocupa és que podem tenir un PI impecable i que l’infant continuï vivint exactament la mateixa escola que abans de fer-lo.

Amb la feina que ens ha costat, hauríem de poder preguntar-nos què estem fent diferent gràcies a aquell pla. I si li està servint.

Perquè la motxilla ja l’hem descrita. Ara cal que l’infant noti que algú l’ajuda a portar-la.