Es recordaran de nosaltres?

 L’anada i la tornada de l’escola poden servir per a moltes coses. Depèn de com t’hi desplacis i de la durada del trajecte. En metro pots llegir, respondre missatges, organitzar l’agenda o parlar de la vida i les seves circumstàncies, si tens la sort —o la desgràcia, segons com es miri— d’anar acompanyat. Caminant pots escoltar música, algun pòdcast o mirar què passa al teu voltant. Si vas amb moto o amb bicicleta, com és el meu cas, has d’estar pendent del trànsit, però el cap també va fent la seva.

L’altre dia em va donar per fer càlcul mental. Per fer treballar el cervell, que a la meva edat ja convé mantenir-lo en forma. Vaig multiplicar trenta-un cursos de docència per trenta alumnes cada curs. Nou-cents trenta. El compte no era gaire fiable: ni sempre he tingut trenta alumnes, ni cada setembre eren tots nous. També hi ha hagut anys que, sense ser tutor, he passat per diferents grups. Però abans d’aclarir els números em va venir una altra pregunta: quants d’aquests infants deuen recordar-se de mi?

Alguns ja deuen voltar els quaranta. Recordaran aquell mestre que els feia córrer pel pati? D’altres potser estan entrant al món laboral. Els vindrà mai al cap aquell que els feia castellà o els ajudava a conèixer la ciutat on vivien? I els que ara estan acabant els estudis, què deuen recordar de les hores que vam passar plegats?

No em refereixo a trobar-me’ls pel carrer i que em saludin, tot i que sempre fa il·lusió, si més no quan no has de dissimular que no recordes com es diuen. Em pregunto què els ha quedat d’aquell temps compartit. Si alguna cosa que vam fer o que els vaig dir encara els acompanya, o si amb els anys he passat a ser una cara mig esborrada entre els records de l’escola.

De vegades penso que els mestres ens donem massa pes en la vida dels infants. Passem moltes hores amb ells, ens preocupem pel que els passa i ens esforcem perquè aprenguin. Des de dins de l’aula és fàcil sentir que ocupem un lloc central en la seva vida. Però hi ha la família, les amistats, les circumstàncies en què creixen. I després vindran altres persones i experiències que també els faran canviar. Nosaltres formem part d’aquesta història, però no sabem ben bé quin paper hi acabarem tenint.

Quan miro enrere, em passa una cosa semblant. D’alguns mestres en recordo el nom i poca cosa més. D’altres, una manera de parlar, una escena concreta o com em feien sentir. Em costa més saber quin pes han tingut en les meves decisions o en la persona que soc avui. Potser em van ensenyar coses que he fet meves i ja no recordo d’on venen. Que n’hagi oblidat el nom no vol dir que tot allò que vam compartir hagi desaparegut.

Aquests dubtes em fan mirar amb una mica més de distància la importància que de vegades ens atribuïm. Però la responsabilitat continua sent la mateixa. Un infant no hauria d’haver de recordar-me tota la vida perquè jo em prengui seriosament el temps que passa amb mi. Ara soc el seu mestre i em correspon ensenyar-li, escoltar-lo, posar-li límits quan calgui i procurar que se senti respectat. Encara que d’aquí a trenta anys no recordi ni com em deia.

Hi ha dies que això vol dir tornar a explicar una resta, ajudar a resoldre una baralla o adonar-me que algú fa estona que està massa callat. Potser cap d’aquells infants recordarà aquell dia. La feina, però, cal fer-la igualment, amb tota l’atenció que es mereix.

No sé quants es recorden de mi, ni què els ha quedat del que vam compartir. M’agrada pensar que algun record serà bo. 

Però demà tornaré a entrar a l’aula i tindré davant uns infants que encara no són cap record. Abans de preguntar-me què els quedarà de mi, em toca estar pendent del que necessiten ara oi?