Jo ho faria millor
Cada vegada que s’acosten eleccions em torna al cap la mateixa frase: és més fàcil estar a l’oposició que al govern.
Escoltes segons quines intervencions i sembla que tot tingui una solució ben senzilla. Només caldria fer això, deixar de fer allò i posar-s’hi d’una vegada. Després arriben al govern i aquell «només caldria» comença a trobar entrebancs.
No patiu, que no vinc a demanar el vot per ningú. Em fa rumiar la seguretat amb què de vegades expliquem què faríem quan no ens toca decidir ni assumir-ne les conseqüències.
Perquè, quan has de concretar d’on sortiran els diners, amb qui t’hauràs de posar d’acord i què haurà d’esperar, la proposta ja no és tan senzilla. Has de triar, i aquella tria no agradarà a tothom.
Ara bé, tampoc em serveix respondre a qualsevol crítica amb un «vosaltres no sabeu com és de difícil». Pot ser difícil i estar mal resolt. Les dues coses poden passar alhora.
I tot això em porta a l’escola.
També tenim dies que veiem claríssim què s’hauria de fer: canviar un horari, repartir millor els suports, organitzar els grups d’una altra manera. Ho parles amb un company i encara et sembla més evident. Com pot ser que no es faci?
Però el canvi d’horari que ens resol un problema pot crear-ne un en una altra aula. Aquella hora de suport ja està compromesa. Dos grups necessiten ajuda i només hi ha una persona disponible. La nostra necessitat continua sent real; ara, però, en tenim unes quantes més damunt la taula.
Ens pot passar fent de tutors, coordinant un cicle o preparant una sortida. Tots tenim moments en què proposem i moments en què ens toca fer possible allò que s’ha proposat.
Acostumem a mirar des del que tenim més a prop: el nostre grup, la nostra feina, allò que ens preocupa. És comprensible. Però abans de dir que una cosa s’hauria de fer d’una altra manera, potser ens hauríem de preguntar com. Què necessitaríem? Què resoldríem i què podríem complicar?
No cal tenir una alternativa per denunciar un problema. Només faltaria. Però, si afirmem que nosaltres ho faríem millor, sí que ens hauríem d’exigir alguna cosa més que un «això no funciona».
I quan la decisió és nostra? Hem dedicat hores a preparar una proposta, arribem a la reunió i algú hi troba pegues. Amb la feinada que hi ha al darrere, costa no posar-se a la defensiva.
Però les hores dedicades no garanteixen l’encert. Potser ens estan advertint d’una dificultat que encara podem corregir. Haver assumit la responsabilitat de decidir també ens obliga a escoltar.
Per això, en una campanya electoral, m’interessa saber què es proposa fer, però també com i a canvi de què. A l’escola igual: la falta de mans, hores i recursos no justifica qualsevol decisió, però ens obliga a pensar què prioritzem.
Jo també m’hauria d’aturar abans de dir «això és molt fàcil de solucionar». Preguntar què em falta saber. Pensar com ho faria. I, si continuo veient clara la proposta, defensar-la sabent què deixa sense resoldre.
I ja posats a imaginar: us imagineu un futur en què fos habitual tirar endavant les bones propostes d’una campanya, també les dels partits que no governen? Que millorar la vida de la gent fos motiu suficient, encara que la medalla se l’hagués de penjar un altre?
A l’escola també ho podríem provar.
Per demanar, que no quedi.



Comentaris
Publica un comentari a l'entrada