Tornar a obrir una carpeta

 Entenc la vida com un Drive. Vas obrint carpetes, hi guardes coses, les comparteixes. Algunes les fas servir cada dia i d’altres queden arraconades, amb documents que fa anys que no obres. Però les conserves. Hi ha una part de tu allà dins.

L’ordre ja és una altra cosa. Una amistat que va començar a la feina, on va? A la carpeta dels amics o a la de l’escola? Hi ha coses que costen de separar. També hi ha carpetes que no comparteixes amb ningú, i d’altres que, quan les obres, et fan venir ganes de trucar a algú.

Durant una bona temporada, la del Padre Mauri va ocupar moltes hores del meu temps. Una troballa a Collserola em va portar a fer preguntes, a buscar informació i a conèixer persones que m’obrien altres portes. Vaig aprendre molt. I l’any passat, amb en Pedro Martín, vam publicar un llibre senzill sobre la seva història.

D’aquella aventura em queden converses que encara recordo amb emoció. Persones que havien conegut el Padre Mauri cinquanta anys enrere i a qui se’ls il·luminava la mirada quan me’n parlaven. Havia passat mig segle i encara li donaven les gràcies com si les hagués ajudat ahir.

M’explicaven què havia fet per elles, com les havia ajudat i què havia significat trobar-lo en aquell moment de les seves vides. Eren infants en un Montjuïc que s’omplia de barraques, mentre bona part de la societat mirava cap a una altra banda. Ell s’hi havia implicat.

Escoltant-les, jo pensava en alguns dels infants que he tingut a l’aula. Criatures que, de ben petites, ja saben què és passar-ho malament. I em passa una cosa que no sé ben bé com explicar: porto tants anys treballant amb persones que ho tenen difícil que ja no sé com seria fer de mestre en un altre lloc. M’hi trobaria a gust? Sabria trobar-hi el meu lloc?

Sé que a totes les escoles hi ha problemes i que alguns queden ben amagats. Però la meva manera de fer s’ha anat construint en aquesta realitat, pendent de coses que van molt més enllà del que tenia previst ensenyar aquell dia. A vegades hem pogut ajudar. D’altres me n’he anat a casa sense saber què més podíem fer.

Al final, em poso a pensar en el Padre Mauri i acabo pensant en els infants de l’escola. Ja passa, això, amb les carpetes: comences buscant una cosa i acabes entretingut amb una altra que també té molt a veure amb tu.

Aquesta setmana he tornat a obrir la seva. Dissabte faré una xerrada per explicar qui va ser i per què encara hi ha persones que li estan tan agraïdes.

I mentre la preparo penso en tot el que m’ha donat a mi aquesta història. En la gent que he conegut, en el que he après, en les estones compartides. Potser explicar-la és també la meva manera de donar les gràcies a la vida per haver-me donat l’oportunitat de tenir una carpeta tan bonica.

I, és clar, esteu més que convidats a escoltar-la.