Un altre cop en Nacho

BY joan IN 1 comment

No és la primera vegada que parlo d’en Nacho i la seva família al bloc, però és que no m’hi puc estar.

El dissabte em vaig assabentar per mitjà de les xarxes socials que a Telecinco dins del programa “Hay una cosa que te quiero decir” (que per cert era la primera vegada que el veia) sortia el Nacho i els seus pares. El motiu era donar un sorpresa en forma d’agraïment al suport que reben de l’actor Santi Millan. I allà em teniu, amb la família tots dormint i jo, amb la vena sensiblera que em dóna des de que sóc pare, mig plorant...

Aquest article no es per tornar explicar la lluita dels seus pares per tirar endavant, ni per explicar la malaltia d’en Nacho, a la web d’asdent podeu trobar tota la informació necessària i fer-vos una idea.

Voldria amb aquestes senzilles paraules parlar de la figura d’en David, el pare d’en Nacho. I parlar-ne des de el punt de vista d’aquell que el coneix només per algunes vegades que l’he vist a la tele o per alguns missatges que em creuat o una vegada que vaig coincidir en la recollida de taps. En David, i queda ben reflectit al programa de dissabte, sempre està en segon pla, l’Eva la seva dona, té la veu cantant, ella posa la paraula, i ella és la gran protagonista de les accions portades a terme a l’Ong. Però no ens enganyem, estic ben segur que en David és tan i més lluitador que l’Eva, de ben segur que dies d’hospital, dies grisos a casa sempre ha estat al peu del canó, la mirada amb que mira a la seva dona i al seu fill ens dóna una idea del que és i del que viu. En ell, queda ben palesa la mirada és el mirall de l’ànima...

Admiro aquesta família, l’admiro pel que fa i es veu, però sobretot pel que fa i no es veu. Admiro l’Eva i la seva lluita per trucar una i mil portes, admiro en David per saber estar al seu costat, els admiro perquè tenen dues filles més a qui donar amor i estimació i no deu ser fàcil.

Des de l’escola, cal educar en fer que els nens i nenes s’eduquin i creixin amb aquests valors: lluita, esforç, dedicació i sobretot amor. Alumnes resilents,( que n’és de resilent aquesta família!) alumnes que davant de les dificultats que la vida posa per davant saben agafar el camí de la lluita i abandonar el camí de la desesperació o la derrota anticipada.

 Per això cada vegada que veig entrar a la meva escola un nen o nena amb una bosseta de taps, què voleu que us digui, m’emociona....


Reacciones:

1 comentario:

  1. Moltissimes gràcies Joan! una forta abraçada! i jo tambè t´admiro a tu. Que estiguis bè.

    ResponderEliminar